La (desapareguda) placeta dels Especiers o dels Apotecaris

L’espai que avui en dia coneixem amb el nom de plaça Major no ha tingut sempre ni la forma ni la mida que veiem actualment. Fins l’any 1617, la plaça estava dividida en dos espais més petits. Venint pel carrer Soberroca, hom trobava primer una placeta anomenada dels Especiers, i més endavant, la plaça Major. Ambdues places estaven separades per una doble illa de cases, fins que a principis del segle XVII, el consell de la ciutat va comprar-les i va decidir fer una plaça única molt més àmplia. D’aquesta manera va desaparèixer la placeta dels Especiers, d’origen medieval i on, com el seu nom indica, tradicionalment s’hi havien concentrat els obradors d’aquest ofici.

L’arribada del ferrocarril a Manresa (1859)

Pels volts de les 10:45 del diumenge 3 de juliol de 1859⁽¹⁾ arribava a l’estació del Nord de Manresa (l’actual Renfe) el tren que posava en servei el ferrocarril entre Terrassa i la capital del Bages. Quedava així inaugurat un dels trams que formava part de la línia, encara per enllestir, que havia de connectar Barcelona amb Saragossa, i d’allí fins a Madrid. Tanmateix, els 32 quilòmetres i 453 metres que travessaven la Serra Prelitoral catalana s’havien convertit en l’obra ferroviària més complexa tècnicament de les que s’havien escomès fins aleshores a Espanya i una de les més difícils d’Europa⁽²⁾. Malgrat tot, després de poc més de quatre anys de treballs i la participació simultània de fins a 5750 treballadors, l’arribada del tren a Manresa va suposar un factor de progrés indiscutible per a la ciutat, que en poc més de trenta anys es va convertir en la cinquena localitat més poblada de Catalunya.

Les inundacions del 12 d’octubre de 1907 i la visita del rei Alfons XIII a Manresa (part II) – Manresa com “la ciudad santa de los catalanistas furibundos”

La destrucció de fàbriques dedicades al sector tèxtil i de les infraestructures com el gasòmetre i les palanques a causa de la riuada que Manresa va patir el 12 d’octubre de 1907 van suposar, en primer lloc, un perjudici econòmic evident per als propietaris, però de retruc, tots els obrers d’aquestes fàbriques van quedar-se sense lloc de treball. El dia 14 d’octubre, l’alcalde Pere Armengou va informar telegràficament al Ministre de Governació que s’estimava que 30.000 obrers quedarien sense feina a tot la comarca⁽¹⁾. Així mateix, el mateix dia 14 el Diputat a les Corts espanyoles per Manresa Leonci Soler i March es va afanyar a reclamar que el Banc d’Espanya concedís crèdits amb interès molt baix o sense interès als propietaris afectats, i que l’Estat cuités a reparar els desperfectes en infraestructures⁽²⁾.

Les inundacions del 12 d’octubre de 1907 i la visita del rei Alfons XIII a Manresa (part I)

El dissabte 12 d’octubre de 1907 Manresa va patir les inundacions més catastròfiques de la seva història. En el marc d’uns aiguats que van afectar moltes altres zones de Catalunya, el Cardener es va desbordar, arribant a superar els 7 metres⁽¹⁾ per sobre del seu curs habitual, la qual cosa va suposar la destrucció de diverses fàbriques tèxtils, de l’estació del ferrocarril econòmic, del gasòmetre, etc. Atès que Manresa era en aquell moment una de les ciutats catalanes més industrialitzades i la vuitena més poblada⁽²⁾ del país, el rei Alfons XIII, acompanyat del President del Consell de Ministres Antoni Maura i Montaner, va voler veure la magnitud de la catàstrofe en persona. Així, el diumenge dia 20 d’octubre, el monarca va visitar la ciutat després de desembarcar fugaçment a Barcelona provinent de Màlaga, on el 24 de setembre aquesta ciutat també havia patit greus inundacions. Com veurem, la diferència entre la industrialització i progrés d’Andalusia i Catalunya va provocar portades de revistes que satiritzaven sobre la dotació econòmica aportada a les respectives reconstruccions i la vinculació de la capital del Bages amb el catalanisme polític, encetat amb les Bases de Manresa.

L’homenatge de Manresa a Àngel Guimerà (20 de juny de 1909)

ACTUALITZAT el 08/05/2019

Àngel Guimerà i Jorge (Santa Cruz de Tenerife, 6 de maig de 1845 – Barcelona, 18 de juliol de 1924) és un dels poetes i dramaturgs en llengua catalana més importants de tots els temps i un dels màxims exponents de la Renaixença, el moviment cultural de ressorgiment de les lletres catalanes iniciat a la segona meitat del segle XIX. A diferència de molts altres catalans destacats, Guimerà va gaudir en vida d’un merescut reconeixement, tant dins com fora de Catalunya. En el cas concret de Manresa, es pot dir que el reconeixement va anar més enllà, ja que Àngel Guimerà és probablement l’única personalitat en honor de la qual la ciutat ha batejat en vida i en persona un carrer amb el seu nom. Així, el diumenge 20 de juny de 1909, una part important dels manresans van assistir fervorosament a l’acte que certificava la inclusió d’Àngel Guimerà en el nomenclàtor de carrers de la ciutat, denominació que, per cert, encara perdura després de més de 100 anys.

El convent del Carme

El convent del Carme va ser el primer cenobi monàstic que va acollir Manresa, fundat l’any 1308. L’església, projectada per Berenguer de Montagut, arquitecte també del Pont Nou, de la Seu de Manresa⁽¹⁾ i de Santa Maria del Mar de Barcelona⁽²⁾, era d’una sola nau i per les descripcions i fotografies que es conserven tenia unes dimensions molt semblants a la també barcelonina església de Santa Maria del Pí. Així mateix, el temple també és cèlebre per ser l’escenari del suposat Miracle de la Llum, ocorregut a Manresa el 21 de febrer de 1345, i que encara es commemora avui dia a la ciutat. Malauradament, a partir de l’esclat revolucionari que va seguir al fracàs del cop militar del 18 de juliol a Catalunya, el Comitè Antifeixista de Manresa va crear les Brigades d’Atur Forçós, pensades per a tasques d’obra pública per lluitar contra l’atur. Així, a partir del 5 de setembre de 1936 i fins la primavera de 1937⁽³⁾, moment en què la falta de fons públics van obligar a dissoldre les Brigades, l’església del Carme, juntament amb altres sis esglésies de Manresa, van ser enderrocades per aquestes brigades. Així doncs, l’anticlericalisme revolucionari posterior a l’alçament militar feixista va esvair per sempre un monument gòtic de primer ordre que comptava amb sis segles d’història.

El Pont Nou

Juntament amb la Font de Neptú, el Pont Nou forma part de la inconfusible entrada oest de Manresa, oimés amb la recent i gairebé providencial restauració i il·luminació del que probablement sigui el viaducte baixmedieval més llarg de Catalunya⁽¹⁾. Així mateix, no deixa de ser paradoxal que Manresa anomeni “pont nou” un viaducte que fa gairebé 700 anys que va ser construït. L’explicació és que el Pont Vell és més antic (segurament del segle XIII), i quan es va acabar de construir el nou viaducte, la denominació de Pont de Manresa que consta documentalment es va haver de canviar per la de Pont Vell i Pont Nou, la qual s’ha mantingut immutable durant set segles⁽²⁾.

El frontal d’altar florentí o frontal de la Passió (el tresor més desconegut de Manresa)

Malgrat que l’afirmació pugui semblar forassenyada, el cert és que a la paret del fons del Museu de la Seu de Manresa s’hi custodia una obra d’art de rellevància mundial: el frontal d’altar o frontal de la Passió que pels volts de 1350 Ramon Saera va encarregar al brodador florentí Geri di Lapo. I es considera una obra d’art de primer nivell mundial no només per la seva brillant execució i bellesa, sinó per ser l’exemple més reeixit dels pocs frontals d’altar gòtics de la primera meitat del segle XIV que han arribat als nostres dies. I tanmateix, la seva notorietat passa tan desapercebuda que ni els mateixos manresans no coneixen l’obra, fet afavorit pel lamentable estat del Museu de la Seu.

Manresa vista des de l’òptica militar de finals del segle XVII (1687-1689)

El desembre de 2015, la Biblioteca Nacional d’Espanya va dur a terme la digitalització en alta resolució del plànol del Principat de Catalunya que Ambrosio Borsano va enllestir l’any 1687, després de 12 anys de feina⁽¹⁾. Aquest plànol, amb unes mides de 293 cm d’alçada i 238 cm d’amplada⁽²⁾, és la primera representació coneguda del Principat a gran escala. Però a més del plànol, ja de per si interessant per la informació detallada que conté, aquest enginyer milanès al servei del rei Carles II va redactar un ampli memorial on es descriu tot Catalunya des del punt de vista militar. El manuscrit, conservat també a la Biblioteca Nacional d’Espanya amb la signatura MSS/18054, porta per títol Discurso General hecho por el Maestre de Campo Don Ambrosio Borsano natural de la Ciudad de Milan. Ingeniero Mayor, y Qartel Maestre General del Real Exercito de Cattaluña en qe descrive toda la Carta Topografica del Principado de Cattaluña, Condado de Rosellon, y Çerdaña, con la calidad de los Terrenos, Rios, Ciudades, y Plazas en el paraje donde se allan situadas, como tambien describe los Terrenos donde se puede en Ocasion Campear, y Aquartelar el Exercito Consagrado a la Real Magestad de Don Carlos II Rey de las Españas Nuetro Señor, i el proemi està signat per l’autor a Barcelona el dia 30 de gener de 1689.

L’aspecte físic de Sant Ignasi de Loiola (1491-1556)

Sant Ignasi de Loiola mai no es va deixar fer un retrat en vida, fet que la tradició jesuítica atribueix a la seva profunda humilitat. Fins a tal punt arribava la seva negativa, que els seus companys fins i tot van intentar agafar-lo desprevingut per obtenir un reflex fidel de la seva faç, però infructuosament⁽¹⁾. De fet, aquesta suposada humilitat també és va reflectir en la reticència de fer una autobiografia. No va ser fins tres anys abans de la seva mort que els seus companys no van convèncer Ignasi perquè dictés la seva biografia al jesuïta portuguès Luis Gonçalves da Câmara, i el procés no va ser un acte continu sinó dut a terme el setembre de 1553, el març de 1555 i el setembre de 1555⁽²⁾. Així doncs, amb aquests antecedents, costa de creure que cap dels retrats de fundador de la Companyia de Jesús puguin considerar-se un reflex versemblant dels seus trets facials. Però tanmateix, la fèrria humilitat d’Ignasi va quedar en no res des del mateix instant de la seva mort, ocorreguda a Roma el dia 31 de juliol de 1556.