La construcció de la Seu: de 1296 a 1488

Ubicada sobre el turó del Puigcardener, indret fundacional de la ciutat atès que s’hi han trobat restes iberoromanes(1), el dia 4 d’abril de l’any 1301, el Consell de la Ciutat acordà fermament la construcció d’una nova església ja que la romànica de Santa Maria, amb el creixement de la ciutat del segle XIII, s’havia quedat petita(2). De fet, hi ha indicis documentals d’aquest anhel d’ampliació des de l’any 1296(3).

Així doncs, el dia 30 de juny de l’any 1322, el Consell de la Ciutat, el Paborde de la Seu i l’arquitecte Berenguer de Montagut, autor també, juntament amb Ramon Despuig de l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona, signaren el contracte de construcció(4). La tardança entre la decisió i la formalització del compromís molt probablement cal buscar-la en el fet que, igual com passà a Santa Maria del Mar de Barcelona, fou la ciutat de Manresa qui finançà en exclusiva l’obra, de manera que primer calia assegurar la col·laboració de tots els estaments de la ciutat (nobles, burgesos rics, gremis i fins i tot ciutadans pobres) per obtenir els fons necessaris. De fet, el dijous 10 de juny del mateix 1322, dia de Corpus, s’havia engegat una col·lecta pública per sufragar el cost d’iniciar l’obra(5). I documentalment sabem que entre aquell dia i el diumenge següent, des dels nobles fins als pagesos passant pels menestrals, mercaders, lletrats i artesans, tots van prometre llegar les quantitats al seu abast en anys successius per culminar la construcció. Però no només això, ja que qui no podia contribuir econòmicament a l’obra, ho feia mitjançant el treball. Així, tampoc foren pocs els que es comprometeren a treballar durant algunes jornades o fins i tot setmanes a l’any. Entre aquests s’hi comptaven picapedrers, fusters o pagesos. L’altre gran aportació econòmica a l’obra fou el Consell de la Ciutat, que el 27 de maig de 1331 acordà aportar 100.000 sous, a raó de 2.000 sous anualment (és a dir, durant 50 anys). No cal dir que les col·lectes ordinàries (com les que encara es fan avui a moltes parròquies) eren setmanals i que van continuar en el temps(6). En aquest sentit destaca la deixa que Elionor de Sicília, esposa del Rei Pere III el Cerimoniós i mare dels Reis Joan II el Caçador i Martí l’Humà llegava a l’obra l’any en què morí (1375): cinc sous que no arribarien fins el 27 de juliol de 1398 (ja se sap que com es diu en castellà: “Las cosas de Palacio van despacio”)(7).

La tradició, mai constatada documentalment, situa la col·locació de la primera pedra de la Seu el dia 9 d’octubre (segon diumenge del mes) de l’any 1328(8). La diferència de sis anys entre la signatura del contracte i l’inici de les obres, a més dels motius econòmics ja exposats, segurament es deu al temps que necessità, per una banda, Berenguer de Montagut per projectar-la i, per l’altra, la compra de les cases presents al Puigcardener per part del Consell de la Ciutat així com el seu posterior aterrament i anivellament de tota la superfície afectada. En aquest sentit, es conserva la indulgència del dia 17 de juny de 1331 del rei Alfons El Benigne, per la qual autoritza l’expropiació de les cases, els horts i l’ús de la pedra de la zona del Puigberenguer i el Coll del Castell afectats per les obres al mateix temps que ordena designar els prohoms necessaris per tal de fer la taxació dels béns expropiats(9). Així mateix, sembla prou clar que Berenguer de Montagut s’ocupava simultàniament tant de les obres de la Seu com de les de Santa Maria del Mar. A Manresa, se sap que cobrava quatre sous diaris per dia laborable i seixanta sous anuals en concepte de desplaçament des de Barcelona, a més de casa, llit, foc i altres coses necessàries per al servei domèstic (com a curiositat, se sap que en la construcció de l’església del Carme de Manresa cobrava també quatre sous diaris per dia laborable i cinquanta sous anuals per desplaçaments, i que per dirigir les obres de construcció de Santa Maria del Mar cobrava dos sous i mig per dia de treball i cent sous anuals en concepte de vestits)(10).

Per a Manresa, Berenguer de Montagut projectà una església amb mida de catedral, orientada d’oest (girola heptagonal) a est (porta principal), amb nau de saló sense transepte coberta per volta de creueria i coberta plana, amb naus laterals amb petites capelles i amb la peculiaritat que calgué mantenir l’antiga església romànica dempeus fins que la nova pogués entrar en servei. Destaquen sobretot, per ésser un recurs tècnic força rar en el gòtic català, l’ús de dos jocs d’arcbotants en la sustentació de la nau central. Hom s’inclina a pensar que, tal i com passà a la Catedral de Palma, obra en la qual segons alguns experts Berenguer de Montagut també hauria pogut arribar a intervenir, el fet que l’església quedés en un indret tan visible com el Puigcardener va estimular a l’arquitecte a fer servir un recurs que a santa Maria del Mar no tenia sentit a causa de la proximitat de les cases.

L’any 1340 començà el primer dels períodes que farien aturar absolutament les obres de la Seu: l’interdicte de la ciutat de Manresa i excomunió dels Consellers de la Ciutat per part del bisbe de Vic Galceran Sacosta a causa del plet que es mantenia per la construcció de la Sèquia. Tan gran fou l’aturada que en cinc anys no consta cap moviment ni de material, ni de treballadors, ni arquitectònic a l’obra(11). Fou l’accés al bisbat de Vic de Miquel de Ricomà l’any 1345 per la mort de Galceran Sacosta i la concòrdia a tres bandes amb Manresa i el Rei Pere III, amb el conseqüent aixecament de l’interdit i l’excomunió, que permeté reprendre amb vigor les obres de construcció (la tradició diu que fou el miracle de la Llum vinguda des de Montserrat el dia 21 de febrer de 1345). Així, l’any 1345 tenim notícia que ja s’estava treballant simultàniament en la construcció dels dos portals laterals(12). El del sud, s’anomenà del Llironer o de Sant Antoni (probablement per la presència d’una escultura d’aquest Sant que no ha perviscut), les despeses de construcció del qual anaven a càrrec d’almoines particulars, i el del costat nord rebé el nom de Portal de Santa Maria, que corria a càrrec de la ciutat. L’escultura que corona el timpà d’aquest portal, de clara influència llenguadociana de mitjans dels segle XIV, sí que ha arribat als nostres dies malgrat que fou esbocinada l’agost de 1936 i se sap que l’autor és el manresà Berenguer Ferrer, segons consta en un document de 1354-1355(13). Una nova aturada de les obres, aquest cop per causes naturals i no pas humanes, fou la irrupció a la ciutat de la Pesta Negra, en la seva forma bubònica, a principis d’estiu de 1348. La presència de la mala busanya, nom que rebé la malaltia únicament a Manresa, significaria també l’aturada absoluta de les obres de la Sèquia i una reducció de la meitat de la població de la ciutat en pocs anys(14). Malgrat els estralls de la pesta negra, el 12 de maig de 1353 sembla que s’inaugurà la part bastida de la nova construcció, que comprenien tota la girola amb les seves naus laterals i el primer tram de volta amb les portes laterals de Santa Maria i de Sant Antoni(15). Tanmateix, a causa de la manca de fons per continuar amb la construcció i dels brots cíclics de pesta negra a la ciutat des de la seva irrupció, sembla que es decideix tancar la nau amb un mur provisional. Malgrat que no se sàpiga del cert, hom creu que Berenguer de Montagut va arribar a veure acabada la seva obra fins a aquest punt o gairebé, ja que no és fins al mateix any 1353 que consta l’arquitecte Bartomeu de Ladernosa com a nou arquitecte de l’obra(16). Malgrat la falta de recursos econòmics a causa de la incidència de la pesta negra, l’obra no quedà completament aturada, ja que l’any 1364 es començà a desmuntar l’antiga església romànica(17) i per aquells època segurament es va començar a construir la Sagristia, que es conclogué definitivament l’any 1403(18), adossada a la girola entre el Cargol de Sant Pere i el Portal de Sant Antoni i que fou destruït per les Brigades d’Atur Forçós durant la tardor de 1936. Així mateix, l’any 1371 es consagrà l’altar major, moment en què la basílica ja comença a utilitzar-se definitivament pel culte(19) i, l’any següent, en concret el dia 30 d’agost de 1372, s’hi traslladaren els Cossos Sants des de Sant Fruitós de Bages(20). Aquest fet fou tant important que la Festa Major de Manresa va passar de celebrar-se el dia de l’Assumpció, moment en què Manresa celebrava Fira de vuit dies en virtut del privilegi que el rei Pere II havia atorgat a la ciutat l’any 1284(21), al dia 30 d’agost, data que encara perdura. Relacionat amb la configuració de l’altar major, el dia 29 de maig de 1389, el Paborde de la Seu i el ferrer de Moià Bernat Parets acordaren la construcció d’una reixa per tancar-lo. Aquesta reixa de forja es mantingué en el seu emplaçament fins l’any 1921(22). També cal destacar que l’any 1392 es col·locà al presbiteri de l’Altar Major el retaule arquitectònic o tabernacle de fusta de roure encarregat als mestres barcelonins Pere Despuig, Francesc Gener, Francesc Tomàs i Arnau Puig a més del manresà Valentí Codina, que l’any 1401 es féu daurar(23). El tabernacle de la Seu de Manresa estava inspirat en el de la Catedral de Barcelona, que va ser fet per diversos artistes entre 1358 i 1377 (encara que al segle XV i XVI s’hi van afegir parts) sota el patrocini fonamental del Rei Pere III i que avui es pot veure a l’església de Sant Jaume del carrer Ferran de Barcelona, indret on fou traslladat l’any 1968 després de les obres de restauració de la Catedral per adaptar el presbiteri al Concili Vaticà II(24). També cal dir que el tabernacle barceloní, com el de Manresa, fou fet daurar l’any 1401. Malauradament, després de sobreviure als incendis de 1714 i de la Guerra del Francès, el tabernacle de la Seu fou cremat el dia 24 de juliol de 1936. Tanmateix i per fortuna, a l’arxiu de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona es conserven tres dibuixos a la ploma del tabernacle, i és que l’any 1856, l’arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugas va fer-los en el context de la restauració de l’altar major(25). També cal explicar aquí que el conegut arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia féu una rèplica del tabernacle de la Seu de Manresa l’any 1910 per a l’altar major de l’església neogòtica de Nostra Senyora del Roser de Pompeia, adjunta al convent del Caputxins, a l’Avinguda Diagonal, 450 de Barcelona. La rèplica era exacta i només tenia una agulla afegida que coronava el retaule. Malauradament, igual que l’obra original de Manresa, la còpia caputxina del tabernacle fa ser destruït després de l’alçament militar de juliol de 1936(26).

Un altre element important de la basílica, que es començà l’any 1394, és el Cor, del qual parlarem més endavant.

El 23 de novembre de l’any 1396 s’inicia la segona fase de construcció de la nau amb la contractació de l’arquitecte igualadí Arnau de Vellers per tal de bastir-ne tres trams més(26). Se sap que aquestes obres van durar fins l’any 1425, moment en què les obres queden de nou aturades per manca de fons. D’aquesta època, una de les coses que més crida l’atenció és que ni Arnau de Vellers ni els seus successors van manar construir el segon tram d’arcs boterells que Berenguer de Montagut havia projectat i construït a la girola(27). La raó d’aquest fet molt probablement es degui a la ignorància per part d’aquest tècnics de la funció essencial d’aquests arcs per contrarestar l’empenta de la nau central. A més, al fet que segurament pensaven que els arcbotants eren innecessaris, cal sumar-hi el cost econòmic que tenia fer aquestes estructures. Així doncs, això explicaria la seva no construcció. Però tanmateix, a partir de 1890 es va haver de córrer a construir-los davant l’evidència de la seva necessitat. Hom podria pensar que Arnau de Vellers era un arquitecte sense massa experiència ni formació, però el fet és que en aquella època fou un dels dotze arquitectes convidat al Concili de gener de 1416 per decidir la continuació de la construcció de la nau de la Catedral de Girona en què s’havia d’escatir si es feia seguint el model originalment projectat de tres naus (del qual Arnau de Vellers era partidari) o es feia d’una sola nau (l’opció triada i que converteix la Seu gironina en la Catedral amb la de nau més ampla de tot el gòtic europeu amb els seus gairebé 23 metres de llum)(28). Cal pensar que en aquest Concili es convidaren els mestres d’obres de les Catedrals de Barcelona, Tarragona, Tortosa, Narbona, Perpinyà, la Seu d’Urgell i de basíliques menors però de planta catedralícia com el Pi de Barcelona, Castelló d’Empúries, a més de la Seu de Manresa. Així doncs, veiem que Arnau de Vellers no era un arquitecte de segona, sinó que probablement en el transcurs d’una generació es va perdre la informació i el coneixement tècnic que justificava la construcció d’una estructura tan poc freqüent al gòtic català com eren els arcs boterells.

Tornant a l’interior de la basílica, entre els anys 1430 i 1442 s’instal·len les talles de fusta per a 50 cadires al Cor a càrrec del tallista Macià Bonafè, al qual a partir de 1438 se li afegí Pere Llagostera. La puixança de la Seu de Manresa en aquell temps queda reflectida en la contractació d’un tallista de prestigi com Macià Bonafè, que també participà en les talles dels Cors de Santa Maria del Mar, molt probablement de Santa Maria del Pi, així com en els Cors de la Catedral de Vic i de la Catedral de Barcelona. Pel que fa al mur de tancament del cor, fou decorat en un estil ja plenament renaixentista per Alonso de Baena l’any 1489. Desgraciadament, les talles de fusta del cor gòtic de la Seu de Manresa foren destruïdes en l’incendi del 5 al 6 de setembre de 1714. L’any 1715, l’artista manresà Josep Sunyer tallà un nou cor d’estil barroc, però altre cop, a finals de juliol de 1936 tot el cor, parets incloses, fou completament destruït(29). Sabem que les mides del cor eren 14,8 metres de llargada per 10,9 metres d’amplada total i l’alçada de les tres parets laterals era de 5 metres. La banda que mira al presbiteri estava tancada per una barana metàl·lica i al centre hi havia un faristol que en renovava un de gòtic fet l’any 1584(30). El cor tal i com l’hem descrit encara es pot veure en les fotografies de l’interior de la Seu anteriors a l’estiu de 1936.

El 26 d’agost de 1486 s’inicia la tercera i última fase de construcció de la nau, ja que el Consell de la Ciutat i l’arquitecte Martí d’Ibars signen el contracte de construcció dels dos últims trams i del mur de tancament corresponent a la Façana Principal o de Ponent, probablement amb una rosassa central. El contracte estableix que les obres es faran en dos anys i per això es tendeix a fixar l’any 1488 com l’any de finalització de la nau de la Seu de Manresa, 160 anys després de la col·locació de la primera pedra(31).

Fotografia de l'interior de la Seu feta ples volts de 1857.

Fotografia de l’interior de la Seu feta pels volts de 1897. Destaca la posició del Cor al bell mig de la nau central i del tabernacle gòtic darrere l’altar major. També es veuen les escales frontals d’accés a la cripta. Font: Josep Torres i Argullol. Monografía de la iglesia de Nuestra Señora de la Aurora.1899

Fotografia feta entre 1890 i 1920 en què s'aprecia molt bé el tabernacle gòtic darrere l'altar major

Fotografia feta entre 1890 i 1920 en què s’aprecia molt bé el tabernacle gòtic darrere l’altar major així com la reixa de forja feta l’any 1389. Font: fons fotogràfic AFCEC.

BIBLIOGRAFIA

(GENERAL)    Sense cap mena de dubte, l’obra més completa que existeix sobre la Seu de Manresa i que és obra

Bibliogràfica de referència és el llibre de Josep Maria Gasol i Almendros La Seu de Manresa: monografia

històrica i guia descriptiva. 1978

(1)            Eduard Sánchez i David Olivares. L’arqueologia al Puig Cardener de Manresa. Revista Dovella nº67. 2000

(2)            Josep M. Gasol i Almendros. El finançament de l’obra de la seu del segle XIV. Butlletí 18 de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. 2004

(3)            Marc Torras i Serra. El portal de la Seu. Revista Dovella nº 59. 1998

Joan Bassegoda i Nonell. La Seu de Manresa i Santa Maria del Mar. Butlletí 19 de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. 2005

Eduardo Támaro Fabricias. Monografia de la Seo de Manresa. Impremta de Sant Josep, 1884

(4)            Josep M. Gasol i Almendros. El finançament de l’obra de la seu del segle XIV. Butlletí 18 de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. 2004

(5)            Ídem

(6)            Ídem

(7)                   Ídem

(8)            Josep Terres i Argullol. Monografía de la Iglesia de Nuestra Señora de la Aurora. Tipografía La Academia, de Serra Hermanos y Russell. 1899

(9)            Joaquim Sarret i Arbós. Història religiosa de Manresa. Iglésies i convents. Monumenta Historica Civitatis Minorisae. Vol IV. Impremta de Sant Josep. 1924

(10)                 Josep M. Gasol i Almendros. El finançament de l’obra de la seu del segle XIV. Butlletí 18 de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. 2004

(11)           Josep Maria Gasol i Almendros. La Seu de Manresa: monografia històrica i guia descriptiva. 1978

(12)           Marc Torras i Serra. El portal de la Seu. Revista Dovella nº 59. 1998

(13)           Marc Torras i Serra. El portal de la Seu. Revista Dovella nº 59. 1998

Josep M. Gasol i Almendros. El “gran segle” manresà. Revista Dovella nº71. 2001

Francesca Español i Bertran. El gòtic català. Angle editorial. 2002

(14)           Laura Sardans i Rovira. La pesta negra de 1348. El cas de Manresa. Butlletí nº104 dels Amics de l’Art Romànic del Bages. 2005

(15)           Joan Bassegoda i Nonell. La Seu de Manresa i Santa Maria del Mar. Butlletí 19 de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. 2005

(16)           Francesca Español i Bertran. El gòtic català. Angle editorial. 2002

(17)           Joan Bassegoda i Nonell. La Seu de Manresa i Santa Maria del Mar. Butlletí 19 de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. 2005

(18)                 Josep Maria Gasol i Almendros. La Seu de Manresa: monografia històrica i guia descriptiva. 1978

(19)           Marc Torras i Serra. El portal de la Seu. Revista Dovella nº 59. 1998

Joan Bassegoda i Nonell. La Seu de Manresa i Santa Maria del Mar. Butlletí 19 de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. 2005

(20)                 Joan Bassegoda i Nonell. La Seu de Manresa i Santa Maria del Mar. Butlletí 19 de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. 2005

(21)           Marc Torras i Serra. Els privilegis concedits a Manresa durant la cort de 1311. Revista Dovella nº 109. 2012

(22)           Lluïsa Amenós i Martínez. L’art de la forja: obres gòtiques desmuntades o desaparegudes. Butlletí 22 de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. 2008

(23)           Xavier Sitjes i Molins. Els tabernacles gòtics bagencs. Revista Dovella nº79. 2003

Joan Bassegoda i Nonell. La Seu de Manresa i Santa Maria del Mar. Butlletí 19 de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. 2005

(24)           Àngel Fàbrega i Grau. L’Altar Major de la Catedral de Barcelona i les seves lipsanoteques. Butlletí 12 de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. 1998

Joan Bassegoda i Nonell. La Seu de Manresa i Santa Maria del Mar. Butlletí 19 de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. 2005

(25)           Joan Bassegoda i Nonell. La Seu de Manresa i Santa Maria del Mar. Butlletí 19 de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. 2005

Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Relació documentada dels projectes conservats a l’Arxiu de l’Acadèmia: 1850-1890

(26)           Joan Bassegoda i Nonell. La Seu de Manresa i Santa Maria del Mar. Butlletí 19 de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. 2005

(27)           Francesca Español i Bertran. El gòtic català. Angle editorial. 2002

Eduardo Támaro Fabricias. Monografía de la Seo de Manresa. Imprenta de San José. 1884

(28)                 Francesc Xavier Asarta i Ferraz. La Seu de Manresa. Memòria descriptiva. Revista Dovella nº70. 2000

(29)           Enric Graells i Trias. La catedral gòtica: una o tres naus?. Revista Dovella nº71. 2001

(30)           Laura López i Iborra. Macià Bonafè i altres tallistes del segle XV. L’art gòtic a Catalunya. Vol. IX Escultura II. Enciclopèdia Catalana.

(31)           Eduardo Támaro Fabricias. Monografía de la Seo de Manresa. Imprenta de San José. 1884

(32)           Josep Maria Gasol i Almendros. La Seu de Manresa: monografia històrica i guia descriptiva. 1978

Anuncis

4 pensaments sobre “La construcció de la Seu: de 1296 a 1488

  1. Retroenllaç: El trasllat permanent de la Generalitat de Catalunya a Manresa cap al final de la Guerra del Segadors (1640-1652) – Part I | Història de Manresa

  2. Retroenllaç: La visita de la Reina Isabel II i les fotografies més antigues de Manresa | Història de Manresa

  3. Retroenllaç: El frontal d’altar florentí o frontal de la Passió (el tresor més desconegut de Manresa) | Història de Manresa

  4. Retroenllaç: El Pont Nou | Història de Manresa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s