El Pont Nou

Juntament amb la Font de Neptú, el Pont Nou forma part de la inconfusible entrada oest de Manresa, oimés amb la recent i gairebé providencial restauració i il·luminació del que probablement sigui el viaducte baixmedieval més llarg de Catalunya(1). Així mateix, no deixa de ser paradoxal que Manresa anomeni “pont nou” un viaducte que fa gairebé 700 anys que va ser construït. L’explicació és que el Pont Vell és més antic (segurament del segle XIII), i quan es va acabar de construir el nou viaducte, la denominació de Pont de Manresa que consta documentalment es va haver de canviar per la de Pont Vell i Pont Nou, la qual s’ha mantingut immutable durant set segles(2).

L’origen del Pont Nou

És prou conegut que el segle XIV va ser el “gran segle “ de Manresa. Aquesta denominació respon al fet que la primera meitat del segle XIV va suposar la culminació de l’impuls econòmic i social que la ciutat havia iniciat al segle XIII(3), amb l’execució de projectes tan importants com la Seu, el convent del Carme, de Predicadors, de Santa Clara, la Séquia, el Pont de Vilomara i de Cabrianes, etc. És en aquest context que cal situat la sol·licitud de privilegi reial per part del Consell de la Ciutat per a construir un pont de pedra en el camí de Cervera i Lleida per tal de creuar més còmodament el riu Cardener. L’indret on es volia fer el pont s’anomenava en aquella època el pontarró, la qual cosa fa pensar que molt probablement hi existia una palanca o pont de fusta(4). Així, l’ambaixada formada pels prohoms de la ciutat i en Guillem d’Artús va presentar la sol·licitud al rei Jaume II el Just el dia 19 de març de 1312, quan el monarca es trobava a Tarragona(5). El rei ràpidament s’hi va avenir i donà la llicència necessària, en què també hi determinava el pontatge, és a dir, el peatge que calia pagar per creuar el pont. Així, durant cinc anys, el rei cedia els ingressos que li corresponien del pontatge a la ciutat per contribuir a la seva construcció. El pontatge que es va estipular era d’un diner per mula, un òbol per persona, un diner per bèstia grossa i un diner per cada vuit bèsties petites(6). Un òbol, també conegut amb el nom de malla, era una moneda que equivalia a mig diner(7). Al seu torn, 12 diners feien un sou i una lliura eren 20 sous. [Tanmateix, cal entendre que tant el diner com el sou i la lliura no eren monedes físiques, sinó que eren unitats de compte. Així, a partir de 1285, sota el regnat de Pere II, es començà a encunyar la moneda anomenada croat, que inicialment equivalia a 12 sous(8).] Per intentar posar en context el cost real del pontatge del Pont Nou, sabem que cap als anys vint del segle XIV, el jornal d’un manobre a Manresa, és a dir, el salari que percebia per dia treballat, eren 2 sous (o 48 òbols), el d’un picapedrer 3 sous ( o 72 òbols), el d’un traginer amb mula 5 sous (o 120 òbols), el d’un fuster 3 sous (o 72 òbols) i el d’un arquitecte 4 sous (o 96 òbols)(9). Però a més del rei, l’arquebisbe de Tarragona també va voler contribuir en la construcció d’un viaducte tan important. Per això, el 20 de març de 1312 va decretar quaranta dies d’indulgència per a tots els fidels de la seva diòcesi que després de confessats i encomanats a la Verge Maria, a Sant Pere i Sant Pau i a Santa Tecla, treballessin a l’obra. A més, autoritzà als rectors de les parròquies sota la seva autoritat la recollida d’almoines(10).

Però malgrat el patronatge de l’autoritat civil i religiosa més importants del Principat de Catalunya, el Pont Nou encara trigaria més de deu anys a esdevenir una realitat. El 10 de febrer de 1313, el Consell de la Ciutat i Guillem d’Artús van arribar a l’acord pel qual aquest últim es comprometia a construir el Pont Nou i a arreglar els desperfectes del Pont Vell, del Pont de Cabrianes i del Pont de Vilomara (també construïts per la ciutat de Manresa) a canvi que el Consell de la Ciutat li permetés rebre les almoines, deixes testamentàries i pontatges recollits amb aquesta finalitat i de quedar exempt de pagar impostos (qüèstia i talla)(11). Així doncs, en virtut d’aquest acord, Guillem d’Artús es convertia en la versió medieval d’allò que avui dia coneixem amb el nom de promotor o contractista. Vençuts els cinc anys de cessió del pontatge que el monarca havia concedit en benefici de l’obra, consta notarialment que el 16 de desembre de 1318 Guillem d’Artús es comprometia a invertir tots els diners provinents del pontatge a construir el Pont Nou sota la direcció de Berenguer de Montagut o de qualsevol altre arquitecte que designés el Consell de la Ciutat. La multa per contravenir aquest pacte s’estipulava en 500 sous(12). Però el cert és que no va ser fins l’any 1322 que Berenguer de Montagut no va signar el contracte de construcció del Pont Nou i encara va haver de passar un any per a poder començar les obres(13). En aquest punt, cal destacar que Berenguer de Montagut, cèlebre per ésser l’arquitecte de Santa Maria del Mar de Barcelona, l’any 1322 es va convertir en l’arquitecte del Pont Nou, de la Seu i de l’església del Convent del Carme de Manresa. Així, el 24 de febrer de 1323, el seu apoderat a Manresa Pere de Talamanca rebia els primers 150 sous de part del Consell de la Ciutat per l’obra del Pont Nou(14).

1716, Corregimiento de Manresa por el Conde de Darnius. ICC

Fragment d’un plànol del Corregiment de Manresa elaborat el 1716 pel Comte de Darnius on surt indicat el Pont de Cabrianes i el Pont de Vilomara. A més d’aquests dos ponts sufragats per la ciutat de Manresa i encara que aparexin sense indicació, s’hi veu el Pont Vell al sud i el Pont Nou a l’oest. Tots aquests ponts tenen un origen baixmedieval i es conserven avui en dia. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya

Les vicissituds del Pont Nou

El Pont Nou que veiem actualment no té la longitud que tenia al segle XIV. El pont actual fa uns 140 metres de llargada, però hom sap que a la banda dreta va ser retocat per arranjar els accessos al Cementiri, i per la banda esquerra es va eliminar un arc quan es va construir la Carretera de Cardona(15). Tanmateix, Magí Canyelles, historiador manresà de finals del segle XVII, explica el següent: Lo Pont Nou de la present Ciutat de Manresa está fabricat ab nou archs molt grans, lo qual Pont es de llargaria cent y quince canas;(16). Com que sabem que una cana equivalia a 1,555 metres(17), podem dir, si Canyelles deia la veritat (cosa absolutament probable), que el Pont Nou mesurava originalment gairebé 179 metres, la qual cosa convertiria el Pont Nou en el viaducte medieval més llarg de Catalunya(18). Així mateix, Canyelles també ens fa saber que a finals del segle XVII, la ciutat de Manresa no solia cobrar el pontatge: y encara que es veritat que la ciutat de Manresa te differents Privilegis de fer pagar pontatge als passatjers, un del Rey Fernando concedit als 28 de Setembre 1509, altre de Carlos quint concedit als 15 Juliol 1528, […] no obstant lo thenor de dits Reals Privilegis á la dita Ciutat de Manresa concedits, no usa de las forsas te en virtut de las ditas concessions, ans be usant de la grandesa deixa passar generalment á totas y qualsevols personas sens fer obstagle ni impediment algú ni sens demanarlos una malla(19).

Un altre aspecte destacable del Pont Nou és la seva amplada i el fet que sigui pla. A diferència del Pont Vell per exemple, que deu ser uns cent anys més antic i és del tipus d’esquena d’ase, és a dir, amb dues vessants, el Pont Nou és una obra del su temps, ja que es va dissenyar per al pas de carruatges, la qual cosa reforça la importància de les comunicacions en una ciutat florent com era Manresa a principis del segle XIV(20). Així mateix, el fet que el riu Cardener sigui tan ample, va permetre a Berenguer de Montagut fer un viaducte amb els talla aigües fins a la barana, que a més, esdevenien refugis triangulars pels vianants. Així mateix, dels vuit arcs que es conserven avui dia, no n’hi ha cap de la mateixa amplada, destacant el tercer amb uns gens menyspreables 21,30 metres d’amplada, que és el que indica el pas del riu Cardener al segle XIV(21).

No consta documentalment que el Pont Nou hagi estat mai ensorrat per cap riuada, cosa que sí que ha passat amb altres ponts com el de Vilomara(22), encara que arqueològicament es constaten reformes al segle XVII i XVIII, probablement pels desperfectes causats per les avingudes(23). Tanmateix, allò que la natura no ha aconseguit mai, ho van aconseguir les tropes republicanes en retirada a finals de la Guerra Civil, quan a primera hora del matí del 24 de gener de 1939 van volar el segon, tercer i quart arcs del Pont Nou(24). En el següent enllaç de l’excel·lent pàgina memòria.cat es pot veure un vídeo amb imatges gravades pels feixistes de l’estat del Pont Nou el mateix dia 24 de gener. Atesa la importància viària que el Pont Nou encara tenia a principis del segle XX, fou reparat i tornat a posar en servei l’any 1940(25). Fins l’any 2001 el Pont Nou va estar obert al trànsit, i molts manresans i santjoanencs recordaran haver-hi passat amb el seu vehicle. El dia 9 d’abril de 2013, el Pont Nou va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional en categoria de Monument Històric(26). Aquest grau de protecció va anar acompanyat poc després del Pla de Rehabilitació i Reforç Estructural del Pont Nou, concretat en tres fases. La primera fase anava adreçada a reforçar les bases dels pilars, mentre que la segona preveia una nova pavimentació, il·luminació i millora de les xarxes de serveis. Aquestes dues primeres fases es van executar entre maig de 2015 i gener de 2016, amb un cost de 600.121€. La tercera fase, que a data d’avui encara no ha estat contractada, inclou la reparació d’esquerdes i fissures. En total, la inversió haurà suposat una despesa d’1.157.000€(27)

Flash

Fotografia anterior a 1928 on es veu la part frontal del Pont Nou. Al marge de l’absència de vegetació de ribera a ambdues lleres del Cardener, cal destacar l’última arcada de la dreta, que va ésser modificada per millorar l’accés al Cementiri i a la carretera de Sant Joan. També s’aprecien els tallaaigües que arriben fins al capdamunt de la barana del pont i que eren molt útils per la seva funció d’illa de vianants. Font: Revista Civtat nº17

1925, Pont Nou (arxiu Salvany)

Fotografia feta l’any 1925 per Josep Salvany i Blanc en què es veu la part posterior del Pont Nou i la Font de Neptú al fons. Font: Fons fotogràfic Salvany de la Biblioteca de Catalunya

BIBLIOGRAFIA

(1) Xavier Sitjes i Molins. Els ponts medievals del Bages. Secció d’Estudis del Centre Excursionista de la Comarca del Bages. Manresa, 1988

(2) Alexandre Soler i March. Els ponts medievals de Manresa. Publicat a la revista Civtat nº 17. Manresa, 1928

(3) Josep Maria Gasol i Almendros. El “gran segle” manresà. Publicat a la revista Dovella, nº71. Manresa, 2001

(4) Joaquim Sarret i Arbós. Història de Manresa. Monumenta historia civitatis Minorisae. Volum I. Imprenta de Sant Josep. Manresa, 1921

(5) Ibídem

(6) Ibídem

(7) Albert Estrada i Rius. La casa de la moneda de Barcelona. Els col·legis d’obrers i de moneders de la Corona d’Aragó. Tesi doctoral. Barcelona, 2 de juliol de 2012

(8) Joan Salvador i Montoriol. Història medieval d’un territori: Sant Fruitós de Bages (segles X-XVI). Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003

(9) Josep Maria Gasol i Almendros. El finançament de l’obra de la seu de Manresa al segle XIV. Publicat al Butlletí XVIII de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. Barcelona, 2004

(10) Alexandre Soler i March. Els ponts medievals de Manresa. Publicat a la revista Civtat nº 17. Manresa, 1928

(11) Joaquim Sarret i Arbós. Història de Manresa. Monumenta historia civitatis Minorisae. Volum I. Imprenta de Sant Josep. Manresa, 1921

(12) Ibídem

(13) Alexandre Soler i March. Els ponts medievals de Manresa. Publicat a la revista Civtat nº 17. Manresa, 1928

(14) Ibídem.

(15) Xavier Sitjes i Molins. Els ponts medievals del Bages. Secció d’Estudis del Centre Excursionista de la Comarca del Bages. Manresa, 1988

(16) Magí Canyelles. Descripció de la grandesa y antiquitats de la ciutat de Manresa. Imprempta de Anton Esparbé. Manresa, 1896

(17) Real Orden del 9 de diciembre de 1852, por el que se determinan las tablas de correspondencia recíproca entre las pesas y medidas métricas y las actualmente en uso. Disponible al web del Centro Español de Metrología (www.cem.es)

(18) Xavier Sitjes i Molins. Els ponts medievals del Bages. Secció d’Estudis del Centre Excursionista de la Comarca del Bages. Manresa, 1988

(19) Magí Canyelles. Descripció de la grandesa y antiquitats de la ciutat de Manresa. Imprempta de Anton Esparbé. Manresa, 1896

(20) Alexandre Soler i March. Els ponts medievals de Manresa. Publicat a la revista Civtat nº 17. Manresa, 1928

(21) Xavier Sitjes i Molins. Els ponts medievals del Bages. Secció d’Estudis del Centre Excursionista de la Comarca del Bages. Manresa, 1988

(22) Magí Canyelles. Descripció de la grandesa y antiquitats de la ciutat de Manresa. Imprempta de Anton Esparbé. Manresa, 1896

(23) http://patmapa.gencat.cat/web/guest/patrimoni/jaciments?articleId=HTTP://ARQUEODADA_JACIMENT_14272

(24) Xavier Sitjes i Molins. Els ponts medievals del Bages. Secció d’Estudis del Centre Excursionista de la Comarca del Bages. Manresa, 1988

(25) Ibídem

(26) http://www.boe.es/boe/dias/2013/05/14/pdfs/BOE-A-2013-5051.pdf

(27) https://www.manresa.cat/web/noticies/2212-l-ajuntament-de-manresa-inaugura-l-enllumenat-ornamental-del-pont-nou

Anuncis

2 pensaments sobre “El Pont Nou

  1. Retroenllaç: La Font de Neptú | Història de Manresa

  2. Retroenllaç: Les inundacions del 12 d’octubre de 1907 i la visita del rei Alfons XIII a Manresa (part I) | Història de Manresa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s