L’espai que avui en dia coneixem amb el nom de plaça Major no ha tingut sempre ni la forma ni la mida que veiem actualment. Fins l’any 1617, la plaça estava dividida en dos espais més petits. Venint pel carrer Soberroca, hom trobava primer una placeta anomenada dels Especiers, i més endavant, la plaça Major. Ambdues places estaven separades per una doble illa de cases, fins que a principis del segle XVII, el consell de la ciutat va comprar-les i va decidir fer una plaça única molt més àmplia. D’aquesta manera va desaparèixer la placeta dels Especiers, d’origen medieval i on, com el seu nom indica, tradicionalment s’hi havien concentrat els obradors d’aquest ofici.
La plaça Major i la placeta dels Especiers fins el 1617
Des de finals de l’edat mitjana, la plaça Major de Manresa ha canviat de mida i forma almenys en dues ocasions. Cal dir que les transformacions d’aquest punt neuràlgic de la ciutat les coneixem únicament per via documental, atès que la presència de la roca mare a pocs centímetres sota el paviment de la plaça va fer que les modestes excavacions arqueològiques dutes a terme a finals de juliol i principis d’agost de 2003 no aportessin informació rellevant sobre el seu aspecte pretèrit1.
Fins l’any 1617, al bell mig de la plaça hi havia una doble illa de cases, de manera que l’esplanada contínua que avui coneixem com la plaça Major, quedava en realitat dividida en dues places més petites2. Així, venint pels carrers de Sobreroca o Cap del Rec, hom trobava primer un petit espai anomenat placeta del Especiers o placeta dels Apotecaris i després la ja aleshores anomenada plaça Major o més freqüentment la Plaça Pública. De la placeta dels Especiers probablement en sortia l’actual passatge de Sant Ignasi Malalt, i a més, es podia accedir a la plaça Major a través de dos carrers que passaven per cada costat de l’illa de cases3. El carrer de la part oest (que, per entendre’ns, donaria accés a l’actual baixada del Pòpul) s’anomenava carrer de la Bosseria4, mentre que el carrer que donava accés a Sant Miquel es deia carrer de la Safraneria. És prou evident que els termes especier, bosseria i safraneria feien referència als oficis que predominaven en sengles carrers i plaça i que tenien un origen medieval. Així mateix, també consta documentalment que almenys la plaça Major, i segurament també la dels Especiers, estaven totalment porxades, fet habitual en aquella època5.
Aspecte hipotètic de la zona de la plaça Major de Manresa anterior a 1617 fet sobre el traçat de planta actual de la plaça. En color gris fosc s’han ressaltat els elements que no existeixen actualment. Tant el traçat dels carrers com la ubicació exacta dels edificis ha de ser presa com a una mera hipòtesi molt poc fiable atès que les excavacions arqueològiques dutes a terme a la plaça l’any 2003 no van aportar cap informació rellevant.
La Plaça Major entre 1617 i 1713
Entre 1617 i 1713, l’actual espai de la plaça Major va ser objecte d’una modificació urbanística important. Per una banda, l’any 1602 i 1605, el consell de la ciutat enllestia l’adquisició de dues cases, pertanyents a la senyora Vidala i a Maurici Sobrebalç, respectivament. Aquestes cases formaven part de l’illa que separava la placeta dels Especiers de la plaça Major6. Per altra banda, el 4 de juliol de 1600, els consellers de Manresa havien comprat a la Generalitat de Catalunya a través del seu porter Pere Miquel la casa que aquesta institució havia adquirit prèviament per execució al mercader de Barcelona Joan Anglada per un preu de 345 lliures7. Hom creu que aquesta casa era contigua a la Cúria del veguer i del batlle i de la Casa del degà, atès que el cronista manresà de finals del segle XVII Magí Canyelles s’hi refereix quan parla de la Casa de la Ciutat.
Així doncs, per la via de l’adquisició, la ciutat de Manresa va acabar tenint en propietat la totalitat de la illa de cases que separava la placeta dels Especiers i la plaça Major així com la casa contigua a la Cúria del veguer i del batlle i la Casa del degà. Amb quin objectiu? Per una banda, sabem que l’antiga Casa de la Ciutat, anomenada per Canyelles “Casa del Consell” i situada en un tros del solar que actualment ocupa l’edifici dels Jutjats Vells (baixada de la Seu)8, era de petites dimensions i segurament era més convenient fer-ne una de nova que no pas reformar-la. Encara que sigui una suposició, és plausible pensar que la ciutat volgués aprofitar l’ocasió de comprar a la Generalitat la casa executada a Joan Anglada per la seva excel·lent situació, annexa a les cúries dels delegats del rei (veguer i batlle) i del bisbe (degà) a Manresa. Per altra banda, i encara que de nou sigui una mera especulació, al tombant del segle XVII es va produir un fet important per a la ciutat: el 14 de juny de 1603, l’arquebisbe de Tarragona Joan Terès i Borrull, actuant com a lloctinent de Catalunya, va concedir a la capital del Bages el privilegi de creació de la Taula de comuns dipòsits9. Manresa es convertia així, després de Barcelona (1401), Palma (1401), Perpinyà (1404), València (1407), Tarragona (1416), Girona (1443), Saragossa (1550), Vic (1583), Tortosa (1585), Lleida (1585), Olot (1595) i Cervera (1599) en la catorzena i última localitat de la Corona d’Aragó que comptava amb un banc públic10. Així, hom pot aventurar que el consell de la ciutat deuria considerar adequat engrandir la plaça Major i donar més preeminència a aquest nou espai reformant l’antiga casa de Joan Anglada per tal de convertir-la en la nova Casa de la Ciutat, més àmplia i situada al costat de la Cort del veguer i del batlle i de la Casa del degà11. La reforma i no pas la construcció de nova planta d’una Casa de la Ciutat sembla el més ajustat a la realitat si tenim en compte les paraules de Magí Canyelles12.
Sigui com sigui, el que és segur és que l’any 1617 es va aterrar l’illa de cases que separava la placeta dels Especiers i la plaça Major, de manera que es va crear un únic espai que va rebre el nom de plaça Major13. Segurament també es deurien començar les obres de reforma de l’antiga casa de Joan Anglada per convertir-la en la Casa de la Ciutat, de la qual en sabem que es feia servir el maig de 1651, quan una part de la Generalitat de Catalunya, en el marc de la Guerra dels Segadors, va abandonar l’assetjada Barcelona per reunir-se a la capital del Bages. La lectura dels dietaris de la Generalitat de 1651 i 1652 ens deixen clar l’ús d’ambdós edificis: mentre que la nova Casa de la Ciutat va ser cedida pels consellers de Manresa com a sala de deliberacions dels dirigents de la Generalitat el dia 28 d’agost de 165114, la Casa del Consell, situada a la baixada de la Seu, continuava essent l’edifici on es reunia el Consell General de la ciutat15. Així mateix, sabem que un cop la Generalitat va retornar a Barcelona, la Sala Major de la Casa de la Ciutat acollia habitualment la Taula de comuns dipòsits16.
Aspecte hipotètic de la zona de la plaça Major de Manresa pels volts de 1675 fet sobre el traçat de planta actual de la plaça. Igual que el gràfic anterior, en color gris fosc s’han ressaltat els elements que no existeixen actualment, i de la mateixa manera, tant el traçat dels carrers com la ubicació exacta dels edificis ha de ser presa com a una mera hipòtesi molt poc fiable. Noti’s que a finals del segle XVII ja s’havia aterrat l’illa de cases que formava la placeta dels Especiers i els carrers de la Bosseria i de la Safraneria. En canvi, al costat de la Cúria del veguer i del batlle i de la Casa del degà s’havia reformat la casa que havia pertangut a Joan Anglada per transformar-la en la segona Casa de la Ciutat, la sala major de la qual acollia la Taula de comuns dipòsits.
La Plaça Major des de 1713 fins a l’actualitat
Tanmateix, l’espai que ocupava la plaça Major de finals del segle XVII que acabem de descriure no és ben bé el que ocupa la plaça actualment. És prou conegut que l’incendi de la ciutat de Manresa per part de les tropes borbòniques del 13 d’agost de 1713 va afectar, entre altres zones, les cases de la plaça Major17. Va ser durant la reconstrucció d’aquesta zona neuràlgica de la ciutat quan es van produir els canvis urbanístics necessaris (permutes, alineacions, reculades, etc.) que van definir el nou espai de la plaça18, que és el que ha arribat als nostres dies. Cal recordar que va ser entre 1739 i 1777 quan es va edificar l’actual edifici de l’Ajuntament sobre el solar on fins 1713 hi havia hagut les esmentades Corts del veguer i del batlle, la Casa del degà i la Casa de la Ciutat19. S’escau recordar que aquest casalot barroc va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional20 en la categoria de Lloc Històric el gener de 2017 ja que ha estat escenari de dos fets històrics rellevants: la Crema del Paper Segellat el 2 de juny de 1808, i la discussió i aprovació de Les Bases de Manresa en el seu saló de sessions entre el 25 i el 27 de març de 1892.
Traçat actual de la plaça Major de Manresa, que respon a les modificacions urbanístiques que s’hi van fer amb posterioritat a l’incendi del 13 d’agost de 1713. Un exemple d’aquestes modificacions el trobem a la reculada i alineació de l’edifici de la casa Fàbregas.
L’ofici d’especier
Des de l’edat mitjana i fins a la seva desaparició, la placeta dels Especiers era on hi predominaven els obradors dels professionals de l’especiaria. Gràcies als protocols notarials sabem que aquests oficis es desenvolupaven en les anomenades botigues, que no tenia el mateix significat semàntic que avui en dia, atès que eren més aviat “un obrador, una casa o habitació on s’exercia un ofici”21. Gràcies als documents notarials també sabem que les cases de la placeta tenien planta baixa, on s’hi ubicava la part en què s’atenia el públic, planta primera i golfes22. Encara que en algunes ocasions l’edifici només servia com a lloc de treball i venda, també queda clar que la casa podia ser ocupada com a habitatge perquè comptava amb cuina i llits a les habitacions.
Per últim, cal dir que l’ofici d’especier consistia en fabricar i vendre espècies, encara que el seu camp professional anava més enllà, ja que un especier equivalia a un adroguer. Així, en el vessant de la drogueria, l’especier també preparava i venia ingredients químics destinats sobretot a farmàcia i tintoreria (drogues), i a més a més, comestibles, dolços, ciris i espelmes23. Gràcies als instruments notarials podem constatar que un especier de Manresa de mitjan segle XVI tenia a la seva botiga de la placeta dels Especiers tots els útils necessaris per preparar i vendre espècies i drogues però també ciris, espelmes, torrons, confitura de pera, neules i aiguardent.
Dibuix de la placeta dels Especiers fet pel dibuixant manresà Joan Vilanova i Roset i publicat a la revista Bages número 96 de febrer de 1961. El carrer que es veu a l’esquerra correspon al carrer Sobrerroca i el de la dreta la carrer del Cap del Rec. Tanmateix, és només un dibuix hipotètic perquè més enllà de saber per via documental que els edificis tenien planta baixa, planta primera i golfes, les excavacions arqueològiques no han permès saber el traçat exacte dels espais.
La placeta dels Especiers o dels Apotecaris
El nom que apareix amb més freqüència als protocols notarials de finals del segle XVI i principis del segle XVII és el de placeta dels Especiers, però en algunes ocasions també trobem la denominació placeta dels Apotecaris. Encara que en un primer moment pugui semblar que es tracta de dues places diferents, en realitat és el nom que rebia un mateix espai de la ciutat de Manresa. Un exemple que ho demostra són els dos testaments que va fer Jerònima Puig davant del notari de Manresa Jaume Benetes i que es poden trobar a AHPM 4442. Jerònima era vídua del mercader barceloní Bartomeu Garcés i filla de l’apotecari manresà Francesc Puig. Mentre que en el testament del dia 14 de gener de 1599 hi consta que el va firmar a la casa del seu germà Jeroni Puig, situada a la placeta dels Apotecaris, en el del 23 de març de 1601, i que seria l’últim perquè va es morir el 4 d’abril d’aquell mateix any, també hi consta que el va firmar a casa del seu germà Jeroni, situada a la placeta dels Especiers. Així doncs, queda ben clar que la placeta dels Especiers i la placeta dels Apotecaris eren la mateixa placeta de Manresa que va desaparèixer el 1617.
Fragment del testament de Jerònima Puig fet davant del notari Jaume Benetes (AHPM 4442) el dia 14 de gener de 1599. “Fonch fet y fermat aquest present meu testament en una cambra de la casa de dit mossèn Hieronim Puig, hereu y marmessor meu, situada en la plasseta dels aphotecaris de dita ciutat de Manresa, vuy a catorse del mes de Janer any de la nativitat de nostre Senyor Déu Jesucrist mil sinch cents noranta nou. Senyal de mi Hieronima Garces, testadora demunt dita, que aquest present meu testament llohe y ferme. Testimonis cridats y per propria boca de dita testadora pregats a la ferma del present testament son Joan Planes, calsater, ciutadà de Manresa y Pere Cura, pagès“.
Fragment del testament de Jerònima Puig fet davant del notari Jaume Benetes (AHPM 4442) el dia 29 de març de 1601. “Fonch fet y fermat aquest present meu testament en Manressa en una cambra de les cases de dit mossèn Hieronim Puig que te situades en la plasseta dita dels speciers de la present Ciutat, vuy ha vint y nou del mes de març, any de la nativitat de nostre Senyor Deu Jesucrist mil y sis Cents y hu. Senyal de mi Hieronima Garcés testadora demunt dita, que aquest present meu testament llohe y ferme. Testimonis cridats y per propria boca de dita testadora pregats a la ferma del present testament son mossèn Maurici Vilomara chirurgia y Miquel Cornet, sastre, ciutadans de Manressa“.
1L’aparició gairebé immediata de la roca mare sota el paviment així com la poca ambició en les prospeccions arqueològiques de 2003 en el marc de les obres d’urbanització de la plaça, segurament degudes al poc temps disponible i limitades a 18 petits sondeigs en tot l’espai, expliquen els minsos resultats, consistents en fragments de ceràmica dels segles XIII a XVII i fragments de bala de l’última guerra carlina. Vegi’s Morera i Camprubí, Jordi. Memòria dels sondejos realitzats a la plaça Major de Manresa. Campaña de 28 de juliol. Generalitat de Catalunya. Direcció General de Patrimoni Cultural. Manresa 9 d’octubre de 2003.
2Sarret i Arbós, Joaquim. Història de l’Estat polític-social de Manresa. Monumenta Historica Civitatis Minorise. Volum V. Imprempta i enquadernacions de Sant Josep. Manresa, 1925, pàg. 25
3Àngel Llobet i Cornet. Una antigua plaza desparecida: la plaçeta dels Especiers. Revista Bages, nº 96, any IX. Manresa, febrer de 1960, pàg. 7
4També rebia la denominació de carrer de la Bosseria Vella. Com a exemple, vegi’s el testment d’Antònia Soler, muller de Gabriel Feixes, sastre de Manresa, fet davant el notari Antic Sala el dia 4 de juny de 1575. AHPM 4267, tom II.
5Sarret i Arbós, Joaquim. Història de l’Estat polític-social de Manresa. Monumenta Historica Civitatis Minorise. Volum V. Imprempta i enquadernacions de Sant Josep. Manresa, 1925, pàg. 24.
6Sarret i Arbós, Joaquim. Història de l’Estat polític-social de Manresa. Monumenta Historica Civitatis Minorise. Volum V. Imprempta i enquadernacions de Sant Josep. Manresa, 1925, pàg. 24.
7Canyelles, Magí. Descripció de la grandesa y antiquitats de la ciutat de Manresa. Imprempta d’Anton Esparbé. Manresa, 1896, pàg. 119.
Aquesta informació aportada per Magí Canyelles coincideix amb la que consta en el dietari de deliberacions del consistori de la Generalitat de Catalunya del dia 18 de juliol de 1600: “Mes deliberen [que] sie feta lletra al diputat local de Manresa y a son notari [per tal que] envien lo procés y actes de la execució de les cases de Joan Anglada”. ACA, Generalitat, Serie General (N), 165, 210v.
El testament clos del mercader barceloní Joan Anglada del 7 d’agost de 1599 es pot trobar al volum de protocols de testaments del notari manresà Jaume Gomar, AHPM 4386, folis 48v a 49r. Gràcies a la inscripció marginal de publicació del testament feta pel notari, sabem que Joan Anglada va morir a Manresa el dia 23 d’agost de 1599.
8Canyelles, Magí. Descripció de la grandesa y antiquitats de la ciutat de Manresa. Imprempta d’Anton Esparbé. Manresa, 1896, pàg. 73 i pàg. 121.
9Canyelles, Magí. Descripció de la grandesa y antiquitats de la ciutat de Manresa. Imprempta d’Anton Esparbé. Manresa, 1896, pàg. 119 i 120.
10Mayordomo García-Chicote, Francisco. La Taula de Canvis. Aportación a la contabilidad valenciana (siglos XIII a XVIII). Publicacions de la Universitat de València. València, 2002, pàg. 16.
11Sarret i Arbós, Joaquim. Història de l’Estat polític-social de Manresa. Monumenta Historica Civitatis Minorise. Volum V. Imprempta i enquadernacions de Sant Josep. Manresa, 1925, pàg. 25
12Vegi’s la nota 6.
13Existeix una demostració indirecta de la cronologia de la desaparició de la placeta del Especiers aportada per Magí Canyelles. En la seva obra, l’autor extracta els carrers principals per on passava la Sèquia l’any 1594 i en què encara consta la placeta dels Especiers i la plaça Major. En canvi, quan extracta les cases empestades pel brot de l’any 1654, la placeta dels Especiers ja no es cita. Vegi’s Descripció de la granadesa y antiquitats de la ciutat de Manresa. Impremta de Anton Esparbé. Manresa, 1896. pàg. 44-45 i 133-134.
14“E aprés als 28 de dit mes y any [agost de 1651], per medi dels magnífichs Francesch Thauler y Miquel Graell, ciutadans honrats de Manresa, a la embaxada demuntdita, respongueren dits senyors conecellers que per tenir lo consistori havien elegit la casa de la present ciutat”. Josep Maria Sans i Travé (director). Dietaris de la Generalitat de Catalunya. Volum VI. Anys 1644 a 1656. Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, febrer de 2000, pàg. 481
15“se conferí en la casa a hont se acostumen tenir los consells, que és devant la Seu de dita ciutat”. Josep Maria Sans i Travé (director). Dietaris de la Generalitat de Catalunya. Volum VI. Anys 1644 a 1656. Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, febrer de 2000, pàg. 490.
16Canyelles, Magí. Descripció de la granadesa y antiquitats de la ciutat de Manresa. Impremta de Anton Esparbé. Manresa, 1896, pàg. 75.
17Es pot trobar una narració robustament documentada d’aquest incendi a Francesc Serra i Sellarés. La crema de Manresa del 13 d’agost de 1713. Dovella nº 107, pàg. 35-40.
18Com a exemple de les permutes, alineacions i reculades d’edificis de nova planta construïts a la Plaça Major amb posterioritat a l’incendi de 1713, vegi’s l’acord entre els consellers de Manresa i Bonaventura Anglada fet davant el notari Joan Pujol (AHPM 4850, folis 40-43). En aquests acord, Anglada s’obligava a recular el nou edifici que volia construir a l’alçada de l’actual Casa Fàbregas a canvi de la cessió per part del municipi del solar que havia ocupat l’antiga carnisseria de moltó de la ciutat.
19Sarret i Arbós, Joaquim. Història de l’Estat polític-social de Manresa. Monumenta Historica Civitatis Minorise. Volum V. Imprempta i enquadernacions de Sant Josep. Manresa, 1925, pàg. 25-32
20Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya nº 7295 de 26 de gener de 2017
21Diccionari català-valencià-balear Alcover i Moll.
22Com a mostra, vegi’s AHPM 4219, folis 284 a 288.
23Sarret i Arbós, Joaquim. Història de la industria del comerç i dels gremis de Manresa. Monumenta Historica Civitatis Minorise. Volum III. Imprempta i enquadernacions de Sant Josep. Manresa, 1923, pàg. 145-146.
Història de Manresa 
Hola, no sé si seria aquí el lloc per deixar una curiositat però ho pregunto. Per què el carrer Major està tan lluny o relativament lluny del centre? No sembla un carrer major convencional…
M'agradaLiked by 1 person
A finals del segle XIX es va començar a ocupar (sobretot pagesos) la zona que avui en dia coneixem amb el nom del barri del Poble Nou, i, de fet, d’aquí li ve el nom, perquè era un veïnat de nova construcció. Encara que ara no ho sembli, fins ben entrat el segle XX, el Poble Nou estava separat de Manresa, perquè no hi havia edificacions més enllà de la Plaça Espanya. El carrer Major del Poble Nou és el vial que articulava el barri, i d’aquí el nom. En canvi, al barri vell de la ciutat, que correspon a la zona històricament ocupada, mai no hi ha hagut cap carrer que es digui Major.
M'agradaM'agrada