Visitants il·lustres del convent de Sant Pere Màrtir

En una entrada anterior ens vam ocupar de les vicissituds que va patir el Convent de Predicadors i l’església de Sant Pere Màrtir des de la seva fundació fins a la seva desaparició l’any 1937 (encara que la parròquia es va conservar amb la construcció de l’església de Crist Rei a mitjans de la dècada de 1950). Tanmateix, un aspecte que tingué certa importància històrica és el pas de diversos personatges il·lustres per aquest convent, entre els quals s’hi compten el Rei Pere III, Sant Vicent Ferrer o Sant Ignasi de Loiola.

Si iniciem l’exposició de les visites de personatges il·lustres en un ordre cronològic, el primer que va passar pel convent de Predicadors de Manresa va ser el Rei Pere III el Cerimoniós, que l’any 1351 es va reunir en les incipients dependències del monestir (recordem que s’havia començat a construir el 13 de març de 1321(1)) amb el seu cunyat el Rei Carles II d’Évreux(2). Pere III, quan encara era Infant, s’havia de casar amb Joana Évreux, la germana gran de Carles, per tal d’assegurar l’aliança dels regnes de Navarra i Aragó davant l’amenaça per ambdós regnes del de Castella. Però com que Joana es féu monja de la desapareguda Abadia de Longchamps, a tocar de París, el casament de l’Infant Pere es féu finalment amb la germana petita Maria d’Évreux. Així, el 25 de juliol de 1338, el ja rei Pere III es casava amb la primera de les seves quatre esposes a Alagó (Saragossa). Tanmateix, quan Carles II i Pere III es van reunir a Manresa, Maria de Navarra ja feia quatre anys que era morta, ja que no va superar el part del seu cinquè fill a València el 29 d’abril de 1347 i, de fet, Pere III ja s’havia casat dues vegades més(3). Sigui com sigui, la constància documental de la reunió rau en una carta que el mateix Pere III va trametre el 26 de juliol de 1351 al Veguer i Batlle de Manresa ordenant-li que entregués 300 sous al convent de Predicadors per contribuir a les obres de construcció i sufragar les despeses generades quandiu nos fuimus in domibus conventus eiusdem, dum cum Ilust. Rege Navarre vistas inibi habuimus, és a dir, quan vam anar al seu convent, mentre teníem visita amb l’il·lustre Rei de Navarra(4). De l’objecte de la visita en dóna més detall la professora de la UB Montserrat Noguera i Algué en el seu article publicat en el Volum 18 del Butlletí de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, l’any 2004, en què diu: Ambdós monarques van reunir-se per celebrar una veritable “cimera internacional”, en la qual van acordar donar-se suport en les respectives empreses: Carles ajudaria el rei Pere en la seva picabaralla amb Pedro el Cruel de Castella. I Pere ajudaria el rei de Navarra en el seu objectiu de complicar al màxim la vida al rei de França, al qual acusava, no sense una certa versemblança, d’ésser un usurpador que li havia pres el lloc.

El segon personatge important que va visitar el monestir va ser el frare dominic, que posteriorment seria santificat, Vicent Ferrer. La importància històrica d’aquest Sant va més enllà del vessant religiós i de la importància dels seus Sermons i altres obres, ja que Sant Vicent Ferrer va tenir un paper molt destacat en el Cisma d’Occident (prenent part pel Papa d’Avinyó) i se’l considera decisiu en l’elecció de l’aspirant castellà Ferran d’Antequera com a successor del Rei Martí l’Humà en el Compromís de Casp(5). Sigui com sigui, també gràcies a Joaquim Sarret i Arbós sabem que Sant Vicent Ferrer va predicar al Convent de Predicadors el dia 7 de juny de 1409 a instàncies del Consell de la Ciutat, que l’havia convidat per a apaivagar els ànims del poble “que estava dividit en bandositats i males rancúnies”(6). Així mateix, al dia següent va predicar també al Convent del Carme. Tanmateix, val a dir que la informació que aporta el cèlebre arxiver manresà entra en contradicció amb la que dóna l’erudit monjo dominic francès Pierre-Henri Dominique Fagès en la seva obra Histoire de Saint Vincent Ferrier, apôtre de l’Europe, publicada l’any 1894 i traduïda i publicada al castellà l’any 1903(7). Aquesta obra és un repàs molt ben documentat de tots els viatges que féu Sant Vicent Ferrer al llarg de la seva vida, i exposant uns quants documents del Consell de la Ciutat que el mateix Fagès va consultar a l’Arxiu de Manresa, exposa que la ciutat encara esperava l’arribada de Sant Vicent Ferrer el dia 30 de setembre, per la qual el Consell havia de pagar 30 florins d’or. Sant Vicent Ferrer havia oficiat la missa de casament entre el rei Martí l’Humà i Margarida de Prades el 17 de setembre de 1409 al Castell de Bellesguard (Barcelona), obligat per la mort, probablement de malària(8), de l’únic hereu al tron Martí el Jove el juliol del mateix any a Càller (Sardenya). Després del casament, en concret el dia 8 d’octubre, Sant Vicent Ferrer va visitar el Monestir de Montserrat acompanyat de l’Antipapa Benet XIII i dotze Cardenals, i sembla que seria just després de la visita quan Vicent hauria baixat a Manresa, moment en què va fer de mediador entre la ciutat i la Vila de Santpedor per un conflicte sobre els límits del terme(9). Per entendre la celebritat que en aquells moments tenia Sant Vicent Ferrer i que justificava pagar-li una quantitat gens menyspreable com trenta florins d’or i confiar-li l’arbitratge sobre un tema de jurisdiccions entre dues localitats veïnes, és molt il·lustrativa l’explicació que conté la Lumen Domus o Annals del convent de Santa Caterina de Barcelona, el manuscrit que es conserva a la biblioteca de la Universitat de Barcelona i que recull la vida d’aquest convent des de la seva fundació fins l’any 1802, sobre qui fou prior l’any 1408 i 1409: Item fonch prior del convent lo pare fra Arnau Socarrats en lo any de 1408 y 1409 y en aquest priorat li succei una cosa digne de ser notada. Y fonch quant Sant vicens ferrer vingue que anava predicant per lo mon y tras si grandissima multitud de gent quel seguia tant de homens com dones, cosa maravellosa, que volent predicar un dia en lo convent fonch forçat de predicar en lo nostre hort perque la gent no cabia en la Iglesia, ni pati. Y nota alli lo que escriu. Que se destruiren lo dit hort y obriren lloch per poder entrar y axir la gent.(10)

Lumen Domus'

Pàgina del manuscrit començat a redactar l’any 1603 anomenat Lumen Domus o Annals del convent de Santa Caterina de Barcelona on s’explica que la predicació de Sant Vicent Ferrer en aquest convent s’hagué de fer a l’hort perquè tant l’església com el claustre s’havien quedat petits per tanta gent com hi havia. Font: Biblioteca de Reserva de la UB

El tercer esdeveniment destacable que va acollir el convent dels Predicadors de Manresa va ser el consistori de la Diputació del General de Catalunya durant l’any 1507. Aquesta institució és el que avui dia coneixem com la Generalitat de Catalunya, i en aquell temps, el consistori, és a dir, el conjunt de persones que prenien les decisions de manera col·legiada, estava format pels tres diputats generals sovint amb la col·laboració dels tres oïdors de comptes, i amb l’obligada presència dels dos advocats del General i l’escrivà major de la institució(11). El consistori habitualment es reunia a la Casa de la Diputació de Barcelona, el que avui anomenem Palau de la Generalitat, però quan per culpa de la pesta era necessari abandonar la ciutat, la Diputació del General es traslladava a la ciutat o vila reial més escaient. Com que Manresa sempre va ser ciutat reial, no és estrany que el consistori decidís traslladar-s’hi. Una visió molt més aprofundida dels diversos trasllats de la Diputació del General de Catalunya a Manresa es poden trobar aquí. Pel que fa al trasllat de la Generalitat al convent dels Predicadors de 1507, en el Dietari que l’escrivà major tenia l’obligació de portar, hi llegim el següent: Divendres, a XVI [de juliol de 1507]. En aquest die començaren a fer dir la missa per lo consistori en lo monestir de prehicadors de Manresa, e començaren tenir lo consistori en lo capítol del dit monestir(12). Així doncs, veiem que des del dia 16 de juliol i fins el dia 12 d’agost de 1507, moment en què el consistori va decidir tornar a Barcelona perquè ja no hi havia pesta, la Generalitat de Catalunya feia les seves deliberacions a la sala capitular del monestir de Predicadors de Manresa.

Archivo de la Corona de Aragón. Ministerio de Educación, Cultura y Deporte.

Pàgina original del Dietari de la Diputació del General de Catalunya de juliol de 1507 on en l’anotació de l’esquerra hi consta que el dia XVI el consistori es reunia a la Sala Capitular del Convent de Predicadors de Manresa. Font: Arxiu de la Corona d’Aragó

 

L’últim dels personatges il·lustres que van visitar el convent de Sant Pere Màrtir va ser Sant Ignasi de Loiola. Tanmateix, i a diferència de la seva estada a l’Hospital de Santa Llúcia o de la Cova, que sobretot després de la seva canonització l’any 1622 esdevindrien indrets de gran transcendència per a la Companyia de Jesús, el seu pas pel convent dels Dominics és força desconegut malgrat que sembla que va tenir una gran importància per al Sant, fins al punt que Ignasi va pensar seriosament en el suïcidi mentre s’estava al convent. En la seva autobiografia, ell mateix ho exposa ben clarament: A este tiempo estaba el dicho en una camarilla que le habían dado los dominicanos en su monasterio, y perseveraba en sus siete horas de oración de rodillas, levantándose a media noche continuamente, y en todos los más ejercicios ya dichos; mas en todos ellos no hallaba ningún remedio para sus escrúpulos, siendo pasados muchos meses que le atormentaban; y una vez, de muy atribulado dellos, se puso en oración, con el fervor de la cual comenzó a dar gritos a Dios vocalmente, diciendo: – Socórreme, Señor, que no hallo ningún remedio en los hombres, ni en ninguna criatura; que, si yo pensase de poderlo hallar, ningún trabajo me sería grande. Muéstrame tú, Señor, dónde lo halle ; que aunque sea menester ir en pos de un perrillo para que me dé el remedio, yo lo haré-. Estando en estos pensamientos, le venían muchas veces tentaciones, con grande ímpetu, para echarse de un agujero grande que aquella su cámara tenía y estaba, junto del lugar donde hacía oración. Mas, conociendo que era pecado matarse, tornaba a gritar: —Señor, no haré cosa que te ofenda—, replicando estas palabras, así como las primeras, muchas veces.(13)

Així doncs, gràcies a la pròpia biografia que va dictar Ignasi al seu company portuguès Luis Gonçalves da Cámara entre 1553 i 1555 sabem que es va estar durant un temps al convent de Predicadors i que va pensar seriosament en el suïcidi pels escrúpols de la seva vida passada de cavaller de la Cort de Castella. Així mateix, gràcies a altres passatges de l’Autobiografia, sabem que el seu confessor durant l’estada al convent el va ajudar a superar aquesta crisi de remordiments, i malgrat que no en diu el nom, sabem que el confessor del convent es deia Fra Galceran Perellós(14). Així mateix, també a l’església del convent de Sant Pere Màrtir de Manresa Sant Ignasi va tenir una revelació de la Santíssima Trinitat: […] Y estando un día rezando en las gradas del mesmo monasterio las Horas de Nuestra Señora, se le empezó a elevar el entendimiento, como que vía la Santísima Trinidad en figura de tres teclas, y esto con tantas lágrimas y tantos sollozos, que no se podía valer. Y yendo aquella mañana en una procesión que de allí salía, nunca pudo retener las lágrimas hasta el comer, ni después de comer podía dejar de hablar sino en la Santísima Trinidad; y esto con muchas comparaciones y muy diversas, y con mucho gozo y consolación; de modo que toda su vida le ha quedado esta impresión de sentir grande devoción haciendo oración a la Santísima Trinidad.(15)

L’estada de Sant Ignasi al convent de Predicadors es va començar a commemorar sense reserves a partir de la canonització d’Ignasi l’any 1622. Abans d’esdevenir Sant, és natural que més enllà del mateixos jesuïtes, no es venerés la seva memòria. Així, l’any 1622, la cel·la del claustre gòtic del convent de Sant Pere Màrtir on s’havia allotjat Sant Ignasi fou convertit en oratori i s’hi col·locà una placa amb la següent inscripció(16): Sant Ignasi Patriarca y Fundador de la Companyia de Jesus haventse convertit a Deu en la Iglesia del Monastir de Montserrat baxa per lo any del Senyor 1522 a esta ciutat de Manresa, ahont tractant de augmentar la perfeccio que havia empresa l’y depara lo Senyor a un gran Religios d’est convent que predicava ab gran esperit en esta ciutat, y ell ab moltas medras suas li ohia sos sermons, per so se’n vingue a est convent y prega al Prior lo recollis en ell. Com en molta caritat ho feu e’l hospeda en eixa selda que estava en aquest lloc (a les hores dit lo Priorat) en la qual habita lo restant del temps que estigue en esta ciutat, que fou per molts mesos, y en est conferi ab los Religiosos y en particular ah el mensionat, que havia elegit per son Confessor y Pare Espiritual, de modo que en breu aprofita tant en la virtut, que obra en est convent cosas grans del Espirit, y gosa regalos espirituals perque al principi feu ab lo dit Religios una confessio general. Vense ab la sua ensenyansa las graves tentacions ab quel combati Satanas, y ab dejuni de set dias continuus vense aquella ab quel instigava a precipitarse estant en la Selda del Priorat. Tingue moltes ilustracions del Cel, y compongue lo Llibre dels Exercicis Espirituals. Veu, estant en la Iglesia de aquest convent agenollat en las gradas del Altar major, lo alt Misteri de la Santissima Trinitat baix com de sombra. En altra ocasio, ohint Missa en la Capella de Sant Tomas de Aquino, veu en lo Sagrament la Santa Humanitat de JesuChrist Senyor Nostre, y finalment en aquest convent rebe altres merces divinas amb las quals quant se’n ana d’esta ciutat estigue molt apte pera fundar la Religio de dita Companyia.

Cal recordar que el 17 d’agost de 1730 el prior del convent va signar el contracte de construcció d’un nou claustre en substitució del gòtic, que probablement no hauria pogut aguantar el pes de l’ampliació que es volia fer(17). Tanmateix, és evident que la cel·la on s’havia estat Sant Ignasi, convertida en oratori a partir de 1622, es deuria respectar malgrat les reformes, encara que no està clara la seva ubicació atès que en el claustre baix estaven estrictament prohibides les cel·les i estances per les normes de l’Ordre de Predicadors. Això fa pensar que el claustre gòtic ja comptava amb un segon pis on hi hauria la cel·la on va hostatjar-se Sant Ignasi. Així, a causa del descobriment l’any 1710 d’una creu de fusta amagada darrere el sagrari de l’altar major de l’església i que suposadament arrossegava Sant Ignasi durant la nit per tot el claustre, Josep Maria Coll i Alemany creu que s’haurien fet obres al claustre per connectar la cel·la de Sant Ignasi del pis superior del claustre amb la part del claustre inferior tot eliminant el terra de cel·la a fi de crear una capella més gran on col·locar un altar i la creu(18). Aquesta teoria sembla prou versemblant si tenim en compte la descripció que en fa el frare dominic Jaime Villanueva en la seva obra Viaje literario a las iglesias de España, publicada l’any 1821. Com a testimoni ocular diu:

En su claustro hay una capilla, donde es tradición que vivió algunos meses S. Ignacio de Loyola, cuando vino acá desde Monserrate hacia el año 1522, y comenzó en dicho convento su carrera de la perfección, dirigido por un religioso dominico llamado Fr. Gabriel Perellós, el cual le enseñó también las primeras letras. En memoria de esto hay en la iglesia un cuadro que representa al santo en actitud de recibir limosna é instrucción de un fraile dominico. Reparé que pintándose alli la portería de este convento, dibujaron un escudo de armas diferente del actual. Diéronme á esto una solución cabal, mostrándome la piedra antigua que quitaron con ocasión de remiendos posteriores, y guardan en un rincón de la casa. En la misma capilla del claustro y en su único altar se venera una cruz grande, la cual es tradición que cargaba sobre sí el santo patriarca algunas noches, paseando los claustros en egercicio de penitencia. Un letrero que se escribió en ella, conserva la memoria de esto.(19)

Sigui com sigui, el cert és que després de l’exclaustració del convent a causa de la desamortització de Mendizábal de 1835, el convent es va convertir en caserna militar, i pels volts de 1860 l’oratori es va tirar a terra(20). Pel que fa a la creu de fusta citada anteriorment, fou descoberta el dia 7 de febrer de 1710 quan el sagristà desembarassava la sagristia de darrere l’altar major. La tradició explica que en la seva estada al convent, Sant Ignasi arrossegava la creu pel claustre com Jesús en el Via Crucis per fer penitència. El descobriment en els arxius del convent del document que s’havia redactat en el moment de la troballa de la creu fou publicat per Leonci Soler i March al Butlletí del Centre Excursionista de la Comarca de Bages de març de 1912(21) perquè fou a ell a qui les monges dominiques del Convent de Santa Clara de Manresa havien encomanat la tasca d’organitzar tot l’arxiu provinent del convent de Sant Pere Màrtir que havien rebut a causa de l’exclaustració d’aquest l’any 1835. El 1915, l’arxiu va passar en part a Barcelona i en part al convent de Solsona per ordre del provincial del dominics del moment. El juliol de 1936, davant l’esclat revolucionari posterior al cop d’estat dels feixistes, la Biblioteca de Catalunya amb l’ajut dels Mossos d’Esquadra va ajudar a salvar l’arxiu de Barcelona, que un cop acabada la Guerra Civil, va passar a l’arxiu provincial de Predicadors de València(22). La creu en qüestió, més enllà que es tractés d’una invenció del moment atès que costa de creure que hagués estat durant gairebé dos-cents anys guardada a la sagristia sense que ningú no ho notés, feia 2,70 metres d’alçada i 1,95 metres el travesser. En realitat originalment la creu feia 3 metres d’alçada, però per ordre del Prepòsit de la Companyia de Jesús se’n va enviar a Roma els 30 centímetres superiors com a relíquia. A més, a l’alçada de 1,53 metres s’hi va descobrir una inscripció que deia Enecus a Loiola portabat hanc crucem 1522, és a dir, Ignasi de Loiola portava a coll aquesta creu el 1522(23). De fusta fosca i curiosament lliure de corcs, les fonts no es posen d’acord si era de roure(24) o pi(25). Aquesta creu fou la que es venerava a l’oratori on havia viscut Sant Ignasi. Tanmateix, després de l’expulsió dels monjos del convent de Sant Pere Màrtir de 1835, la creu se la va emportar el monjo exclaustrat Francesc Enrich a casa seva, que finalment la va llegar al Convent de Santa Clara, on es va conservar fins que fou cremada l’estiu de 1936(26).

Creu de Sant Domènec'

Imatge anterior a 1891 on es veu la creu de que fou descoberta el 7 de febrer de 1710 a la sagristia de darrere l’altar major de l’església de Sant Pere Màrtir i que gràcies a la inscripció hom considerava que era la que Sant Ignasi arrossegava de nit pel claustre del convent durant els seus atacs d’escrúpols. Per al data, es pot gairebé assegurar que la foto fou presa quan es trobava al Convent de Santa Clara de Manresa, on fou cremada l’estiu de 1936 com a conseqüència de la revolta amb un fort component anticlerical posterior a l’alçament militar del 18 de juliol. Font: Llibre San Ignacio en Manresa. Álbum histórico. Publicat el 1891

Façana de Sant Pere Màrtir'

Imatge anterior a 1891 on es veu la façana principal de l’església de Sant Pere Màrtir, per on van passar diversos personatges històrics i fins i tot una institució tan important per al país com la Generalitat de Catalunya. Tanmateix, cap d’ells no va veure aquesta façana de l’església, ja que es va acabar de construir l’any 1770. Font: Llibre San Ignacio en Manresa. Álbum histórico. Publicat el 1891

BIBLIOGRAFIA

(1) Francesc Diago. Historia de la Provincia de Aragón de la Orden de los Predicadores, desde su orígen y principio hasta el año mil y seyscientos. Dividida en dos libros. Impresa por Sebastián de Cormellas en Santa Catherina martyr de Barcelona. 1599

(2) Joaquim Sarret i Arbós. Història de Manresa. Monumenta historia civitatis Minorisae. Volum IV Iglésies i Convents. Imprenta de Sant Josep, 1924

(3) M.M. Costa. Joana d’Aragó (1344-1384). Estudis d’història medieval. Volum VI. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 1973

(4) Joaquim Sarret i Arbós. Història de Manresa. Monumenta historia civitatis Minorisae. Volum IV Iglésies i Convents. Imprenta de Sant Josep, 1924

(5) Gran Enciclopèdia Catalana

(6) Joaquim Sarret i Arbós. Història de Manresa. Monumenta historia civitatis Minorisae. Volum IV Iglésies i Convents. Imprenta de Sant Josep, 1924

(7) Henry Dominique Fages. Historia de San Vicente Ferrer por el H. P. FR. H. Fages de la orden de predicadores traducida por D. Antonio Polo de Bernabé. Tomo primero. A. Garcia, editor. Valencia, 1903

(8) Maria Teresa Ferrer i Mallol. El Rei Martí l’Humà I (1396-1410), el darrer rei de la dinastia barcelonina. Martí l’Humà: el darrer rei de la dinastia de Barcelona (1396- 1410): l’Interregne i el Compromís de Casp / Edició a cura de M. Teresa Ferrer i Mallol. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 2015

(9) Josep Sanchis Sibera. Historia de San Vicente Ferrer. Librería de los sucesores de Badal. Valencia, 1896

(10) Lumen Domus o Annals del convent de Santa Caterina de Barcelona. Vol. I. Manuscrit de la Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona.

(11) Isabel Sánchez de Movellán Torent. La Diputació del General de Catalunya (1413 – 1479). Institut d’Estudis Catalans. Memòries de la secció Històrico-arqueològica, LXIII. Barcelona, 2004

(12) Josep Maria Sans i Travé. Dietaris de la Generalitat de Catalunya. 1411 – 1714. Col·lecció de 10 volums. Volum I. Departament de Presidència. Generalitat de Catalunya. Novembre de 1994

(13) Obras completas de San Ignacio de Loyola. La editorial católica, S.A.. Madrid, 1963

La versió en català de l’autobiografia de Sant Ignasi de Loiola es pot trobar a Josep Mª Rambla, S.J. El Pelegrí. Autobiografia de Sant Ignasi de Loiola. Editorial Claret. Barcelona, 1983

(14) Josep Maria Coll i Alemany. San Ignacio de Loyola y el Convento de Santo Domingo, de Manresa. Revista Analecta Sacra Tarraconensia nº 29,2. 1956

(15) Obras completas de San Ignacio de Loyola. La editorial católica, S.A.. Madrid, 1963

(16) Josep Maria Coll i Alemany. San Ignacio de Loyola y el Convento de Santo Domingo, de Manresa. Revista Analecta Sacra Tarraconensia nº 29,2. 1956

(17) Xavier Sitjes i Molins. Els claustres gòtics manresans. Butlletí dels Amics de l’Art Romànic del Bages nº134. 2003

(18) Josep Maria Coll i Alemany. San Ignacio de Loyola y el Convento de Santo Domingo, de Manresa. Revista Analecta Sacra Tarraconensia nº 29,2. 1956

(19) Jaime Villanueva. Viaje literario a las Iglesias de España. Volumen VII. Valencia, 1821

(20) Josep Maria Coll i Alemany. San Ignacio de Loyola y el Convento de Santo Domingo, de Manresa. Revista Analecta Sacra Tarraconensia nº 29,2. 1956

(21) Joan Creixell i Iglesias. San Ignacio en Manresa. Reseña histórica de la vida del Santo (1522-1523). Tipografia de la viuda de P. Patau. 1914

(22) Josep Maria Coll i Alemany. San Ignacio de Loyola y el Convento de Santo Domingo, de Manresa. Revista Analecta Sacra Tarraconensia nº 29,2. 1956

(23) Joan Creixell i Iglesias. San Ignacio en Manresa. Reseña histórica de la vida del Santo (1522-1523). Tipografia de la viuda de P. Patau. 1914

(24) Ibídem

(25) Padres de la Compañía de Jesús. San ignacio en Manresa. Álbum histórico. Imprenta de Heinrich y Cia. 1892

(26) Josep Maria Coll i Alemany. San Ignacio de Loyola y el Convento de Santo Domingo, de Manresa. Revista Analecta Sacra Tarraconensia nº 29,2. 1956

Anuncis

Un pensament sobre “Visitants il·lustres del convent de Sant Pere Màrtir

  1. Retroenllaç: El Convent dels Predicadors i l’església de Sant Pere Màrtir | Història de Manresa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s