El convent de les monges caputxines

El convent de les caputxines de Manresa es troba situat al número 5 del carrer Talamanca i en realitat va deixar d’ésser tal al febrer de l’any 2014, moment en què la comunitat va decidir donar les seves propietats a la Fundació Sociosanitària de Manresa sota la condició que les monges hi poguessin continuar vivint(1). Així, a principis de 2015, en les dependències de l’antic monestir s’hi va instal·lar el Servei d’Atenció Domiciliària, que depèn de l’Ajuntament però que és gestionat per la Fundació(2). No deixa de ser paradoxal que després de sobreviure a vicissituds tals com la Guerra del Francès, la Setmana Tràgica o la Guerra Civil Espanyola, fins i tot amb destruccions totals o parcials del convent, l’avançada edat de les monges de la comunitat i la falta de noves vocacions hagin fet allò que la violència i les convulsions socials no van aconseguir mai des de la fundació del convent el dia 14 de desembre de 1638.

La fundació del monestir de les monges caputxines de la ciutat de Manresa està íntimament relacionada amb Sor Àngela Margarida Prat, coneguda popularment com la Mare Serafina, fundadora de l’orde de monges clarisses caputxines a Espanya. Àngela Margarida Prat va néixer a Manresa el dia 26 d’octubre de 1543 a la casa del Trull(3), ubicada a l’alçada del número 5 de l’actual carrer de Talamanca i, de fet, per això el convent es va edificar sobre la seva casa natal. Per conèixer la tortuosa vida de la Mare Serafina es pot consultar una breu però precisa biografia aquí.

Projectes de fundació del convent

Les primeres gestions per a la fundació del convent les impulsà la pròpia Mare Serafina el 17 de febrer de 1608, quan mitjançant una carta escrita des del monestir de Santa Margarita la Reial de Barcelona, sol.licità al Consell de la Ciutat de Manresa la cessió d’una església i una casa per acollir el convent. Cal tenir present que el de Manresa no era pas el primer monestir que fundava la Mare Serafina. El monestir de Santa Margarita la Reial, fundat el 6 de juliol de 1599, fou el primer de l’orde de les clarisses caputxines a tot l’estat espanyol. Es va anomenar així en honor de la reina Margarida d’Àustria, esposa del rei Felip III, ambdós presents a Barcelona per la celebració de Corts Generals de Catalunya d’aquell any, en agraïment a la seva munificència fundacional, i estava situat a l’actual carrer de la Riera Alta(4). Amb aquests antecedents, no és estrany que la proposta de la Mare Serafina fos ben rebuda pel consistori manresà, que el dia 6 de març de 1608 notificà a la monja que li cedia l’església de Sant Miquel. El dia 16 de març, la Mare Serafina acceptà l’església al mateix temps que sol·licità al Consell una casa propera i que es procedís per obtenir la llicència de fundació preceptiva per part del bisbe de Vic. Així, el 6 d’agost de 1608, Bernat Ros, jurat del Consell de la Ciutat, presentà en persona la sol·licitud. Sembla que la idea plagué al bisbe, que en aquell moment era Onofre Reart (que també trobem implicat en la fundació del Col.legi de Sant Ignasi), que mitjançant carta del 19 d’agost posà com a condició que el convent fos aixecat en la mateixa casa on havia nascut Àngel Margarida Prat. Tanmateix, la mort de la Mare Serafina el 24 de desembre de 1608 al Monestir de Santa Margarita la Reial de Barcelona estroncà el projecte.

El 3 de maig de 1620, l’abadessa del monestir de Barcelona, que en aquell moment era Victòria Fàbregues, fa un nou intent de fundar un convent de caputxines a Manresa. Recordant la voluntat i les gestions fetes en vida de la Mare Serafina, adreça una carta de sol·licitud al Consell de la Ciutat, reforçada pel suport escrit del manresà Pere Dalmau, canonge de la Catedral de Barcelona. Tanmateix, el Consell de la Ciutat li respon que malgrat l’enorme interès de Manresa en acollir el monestir, la situació econòmica de la municipalitat no ho permet, de manera que el projecte queda novament estroncat.

El tercer intent de fundació del monestir, que serà el definitiu, s’inicia el gener de 1636, i com veurem, malgrat comptar amb el suport de les famílies més nobles de la ciutat, les imposicions del bisbat de Vic seran un obstacle important. En resposta a la nova sol·licitud de les monges del convent de Barcelona, el Consell de la Ciutat informa l’abadessa el dia 6 de gener que pot aportar la còngrua (la renda necessària per a la sustentació d’una persona adscrita a una ordre religiosa) pel manteniment de dotze monges, però alhora indica que no disposa de recursos per a l’aixecament ni d’una església ni d’un convent. És a partir de maig de 1636 que els nobles Joan d’Amigant, Joan de Peguera i Claris (fill de Lluís de Peguera i cosí de Pau Claris) i Lluís de Rajadell, amb l’acord del monestir de Santa Margarida la Reial de Barcelona, es constitueixen en Junta Directiva per ajudar a vèncer amb la seva influència totes les dificultats de la fundació del monestir de les caputxines a Manresa. Com veurem a continuació, la seva actuació fou decisiva. En aquell moment, el bisbe de Vic és el saragossà Gaspar Gil, que mitjançant carta del 21 de juny, expressa la voluntat que totes les monges del nou monestir hagin de venir del monestir de Saragossa o almenys sis (les altres sis haurien de venir de Barcelona). Amb aquesta perspectiva, a instàncies de la Junta Directiva, el Consell de la Ciutat trasllada al bisbe el seu desig que les monges provinguin únicament del convent de Barcelona. Davant la persistència del bisbe que algunes monges del nou monestir vinguin de la capital aragonesa, a mitjan juliol de 1636, la Junta Directiva inicia les gestions per sol·licitar la llicència de fundació del monestir directament al Papa mitjançant Jacint Montal, arxipreste de Sant Joan de les Abadesses. Per altra banda, a mitjan setembre, la Junta comença els tràmits per adquirir la casa natal de la Mare Serafina. Ambdues línies d’actuació culminen gairebé dos anys més tard. Per una banda, la casa natal de la Mare Serafina, que havia estat dividida en dos, és comprada per compte de mossèn Francesc Salvany(5), considerat el fundador del convent, els dies 12 d’abril i 27 de juny de 1638. Per altra banda, el 21 de maig, el Papa Urbà VIII atorga la llicència de fundació però en deixa l’execució al bisbat més proper a la ciutat de Manresa. Així doncs, a principis d’agost Francesc Salvany es reuneix amb el bisbe de Solsona, però aquest es mostra reticent a fer-se càrrec de la llicència per no entrar en conflicte amb el bisbe de Vic. Aleshores, a instàncies de la Junta Directiva, el pare rector dels Jesuïtes, el prior del monestir dels Dominics, el prior del monestir de Sant Pau i el superior dels Carmelites, és a dir, els dirigents de quatre dels convents masculins de la ciutat, envien a mitjan agost sengles sol·licituds de suport a la fundació del convent al bisbe de Solsona. El suport dels convents de la ciutat i sobretot la mort del bisbe de Vic el 25 d’agost de 1638, fan que el dia 30 d’agost el bisbe de Solsona expressi al Pare Salvany la seva predisposició a donar la llicència de fundació. Tanmateix, l’Ardiaca de Vic i regent del bisbat per la mort del bisbe Gil, Melcior Palau, dóna finalment llicència de fundació al convent de les caputxines de Manresa el dia 28 de setembre de 1638.

La fundació del convent

Després de gairebé dos anys per vèncer les dificultats eclesiàstiques en l’obtenció de la llicència de fundació i d’haver adquirit la casa natal de la Mare Serafina, el 10 de desembre de 1638, amb el preceptiu acord entre el bisbat de Vic i el de Barcelona, surten del convent de Santa Margarita la Reial les cinc monges que hauran de fundar-lo. Acompanyades pel bisbe de Barcelona i la Contesa de Ruira fins a l’Hospitalet de Llobregat, on el prelat els dóna la benedicció, les monges Francesca Rossell, de Barcelona; Verònica Ferrer, de Camprodon; Coleta Cases, d’Ardèvol; Eulàlia Barba, de Castellar; i Victòria Pujol, de Ripoll, juntament amb dos síndics de la ciutat de Manresa, inicien el seu viatge fins a Martorell, on passen la nit. Al dia següent, 11 de desembre, arriben de nit a Montserrat després del seu pas per Esparreguera i Collbató, on el pare abat les rep a la capella dels Apòstols. El dia 12 de desembre, després de resar llargament davant la Verge, fan nit a la Guàrdia (actualment la casa de Can Massana). El dia 13 de desembre, dia de Santa Llúcia, continuen el seu camí cap a Manresa, on arriben a la tarda després d’haver fet parada al Mas Oller de Salelles. Al camí d’arribada a la ciutat els esperen Pere Planella juntament amb diversos ciutadans i canonges, i es dirigeixen a la capella de Nostra Senyora de Valldaura, on resen. Després es dirigeixen en processó a casa del fundador del convent, mossèn Francesc Salvany, que les guia en processó per la ciutat en companyia dels Consellers, de les persones més distingides de la ciutat i de molts conciutadans. Finalment, el dia 14 de desembre de 1638, declarada festa de precepte pel Consell de la Ciutat, les cinc monges combreguen a la capella dels Cossos Sants de la Seu. Seguidament s’oficia una missa amb sermó del pare jesuïta Francesc Carbonell i un cop enllestida s’inicia una processó solemne, amb presència dels consellers, del delegat del bisbe de Barcelona, dels canonges de la Seu i dels diversos convents de la ciutat, que acompanya les cinc monges a l’Hospital d’Orfes, que esdevindrà la seva clausura provisional fins que el nou convent estigui acabat. És aleshores quan el delegat del Vicari general de la diòcesi i degà de la Seu de Manresa, Gaspar Picalqués, oficia la tria de la primera abadessa, càrrec que recau en Francesca Rossell.

Relacionat amb el que s’acaba d’exposar, i gràcies al cronista manresà del segle XVII Magí Canyelles, sabem que el citat hospital d’orfes es trobava fora muralla, més enllà del Portal del Carme (a l’època anomenat portal d’en Planeta), i que la institució fou fundada per Jaume Pasqual, canonge i cambrer de la Seu de Manresa, el dia 7 de juny de 1609. Així mateix, sabem que la Capella de Valldaura es trobava junta y contigua al portal del mateix nom, en una de les dues torres que defensaven el portal, i que el permís de construcció fou atorgat pel Consell de la Ciutat el dia 6 de febrer de 1553 a un tal Aloy(6).

El primer convent

Com hem vist, malgrat que la comunitat de monges caputxines de Manresa s’havia constituït el dia 13 de desembre de 1638 i que comptava amb la propietat de la casa natal de la Mare Serafina, no disposava d’instal·lacions pròpies per dur a terme la seva tasca. Per tant, el següent pas era disposar d’un monestir i d’una església.

El 3 de gener de 1639 foren escollits com a protectors de la comunitat caputxina de Manresa la terna formada per Francesc Salvany, fundador i administrador del convent, Joan de Peguera i Maurici Coll. Tanmateix, poc li durà el càrrec a mossèn Francesc Salvany, que el 20 de setembre morí d’una malaltia infecciosa semblant a la pesta que afectà la ciutat. En el seu testament llegà 3.000 lliures per a l’edificació del monestir(7). Així mateix, les cinc monges fundadores i tres novícies, és a dir, tota la comunitat, també caigué malalta a causa de la mateixa infecció, i a principis d’octubre moriren l’abadessa Francesca Rossell i la monja fundadora Victòria Pujol. Recuperada del sotrac de la malaltia, el dia 1 de desembre de 1639, la comunitat es traslladà al nou convent després que la casa natal de la Mare Serafina hagués estat degudament arranjada. L’entrada de la casa, que s’havia transformat en una petita església, fou solemnement beneïda pel degà de la Seu Gaspar Picalqués, i l’acte fou aprofitat per escollir Verònica Ferrer com a nova abadessa.

Però l’alegria de disposar d’instal·lacions pròpies, encara que ben modestes, havia de durar ben poc. Així, a l’agost de 1644 havien mort les cinc monges fundadores, per la qual cosa caldrà que arribin noves religioses del convent de Barcelona. Per altra banda, el dia de Corpus de 1646, el convent pateix l’esfondrament d’una paret d’una cel·la, reflex del precari estat de la casa natal de la Mare Serafina. L’amenaça de ruïna provoca el trasllat de la comunitat a la casa Graell de Valldaura, de la família Torres de Bages (ubicada a l’actual casa Torres de Bages i Argullol aixecada el 1773 i situada a la plaça Valldaura, avui dia molt coneguda per allotjar la discoteca el Sielu). Així, sota l’empara del Consell de la Ciutat, el dia de l’Ascensió de 1647 es col·loca la primera pedra d’un nou monestir sobre el solar de l’aterrada casa natal de la Mare Serafina.

El convent definitiu

Les obres de construcció del nou convent duren poc menys de cinc anys, i el recinte és inaugurat el dia 13 de gener de 1652. Tanmateix, i malgrat la generosa aportació del Consell de la Ciutat, no es construeix cap església, i per això s’habilita com a capella l’espai de l’estança de naixement de la Mare Serafina. La primera pedra de la nova església és beneïda i col·locada pel bisbe de Vic, Jaume Mas, el dia 16 de setembre de 1679 gràcies a la donació per part de la ciutat dels terrenys d’una placeta contigus al monestir. Les obres, malgrat les aportacions de la ciutat, s’allarguen durant més de vuit anys i el dia 11 de gener de 1687 el degà de la Seu, per delegació del bisbe de Vic, beneeix la nova església dedicada a Sant Carles Borromeu.

Malgrat comptar amb convent i església pròpies, la comunitat era molt pobra, en consonància amb la seva característica d’ordre mendicant i de clausura. Per això, el Consell de la Ciutat els concedia ajudes en forma d’aliments, medicaments i farratge per als animals de càrrega destinats a la capta d’almoines sota la condició que les monges havien d’ésser de la ciutat de Manresa i no passar mai de divuit membres(8). Relacionat amb la clausura, en la primera visita del bisbe de Vic al monestir l’any 1718, dóna llicència per a la construcció d’un locutori proveït de reixes i cortina per tal que les monges puguin rebre visites. També l’any 1718 l’hort del convent és ampliat cap al carrer Arbonés gràcies a la donació a la comunitat d’uns terrenys per part dels monjos de Montserrat.

La controvèrsia sobre els capitells gòtics del claustre del convent

Sempre s’havia acceptat com a cert que els capitells gòtics que encara es poden veure al convent de les caputxines de Manresa provenien del desaparegut Convent de Santa Maria de Valldaura de Manresa, fundat per les monges cistercenques provinents del monestir del mateix nom del Berguedà el 23 de setembre de l’any 1398 gràcies a la donació per part del draper manresà Bartomeu Amergós d’unes cases, una capella i un hort. Aquest monestir, com que estava fora muralles (sembla que a l’inici de l’actual carrer del Cós) però massa a prop d’aquesta estructura defensiva, fou fet enderrocar per ordre del Consell de la Ciutat l’any 1465 en el marc de la Guerra Civil Catalana(9). La versió sobre com aquests capitells i fusts gòtics del monestir de Valldaura, de notable interès artístic, van arribar al claustre de les caputxines sempre ha estat que fou Joan de Peguera i Claris qui va aconseguir-ne la donació per part del Consell de la Ciutat. Joan de Peguera va morir a Barcelona l’any 1645(10) i que com hem vist fou un dels grans impulsors del monestir. Tanmateix, l’any 2003, Xavier Sitjes i Molins posava en dubte molt raonadament la versió acceptada sobre l’origen del claustre gòtic del monestir de les Caputxines de Manresa(11). La tesi de Xavier Sitjes és que els elements gòtics del claustre de les caputxines de Manresa podrien venir dels claustres d’aquest estils dels convents del Carme i dels Predicadors, dels quals en consta documentalment l’existència i dels quals sabem que van ser substituïts per claustres d’estil barroc i neoclàssic els anys 1601 i 1730 respectivament. En canvi, l’autor posa de manifest la manca d’informació documental sobre l’existència d’un claustre al monestir de Valldaura, i també subratlla que, en canvi, sí que consta documentalment la precària situació econòmica de la comunitat de monges des del seu trasllat a Manresa. Així, aquesta manca de recursos econòmics fa difícilment acceptable la idea que les monges de Valldaura poguessin encarregar i pagar un claustre gòtic de notable excel·lència escultòrica. L’únic inconvenient a la tesi de Xavier Sitjes és de tipus cronològic: si el claustre gòtic del convent dels Predicadors fou substituït per un d’estil neoclàssic a partir de 1730, és difícil col·locar els capitells i les columnes del claustre gòtic en el claustre de les caputxines, que probablement ja estava enllestit l’any 1652 o l’any 1679.

Les vicissituds del convent durant les convulsions socials (destruccions i reconstruccions)

Com s’ha dit a l’inici, no deixa d’ésser paradoxal que la manca actual de noves vocacions i l’envelliment de les monges hagi provocat la fi d’un convent que s’havia sobreposat als efectes de les guerres i revoltes socials sofertes durant més de 350 anys.

La crema de la ciutat de Manresa d’agost de 1713, en el marc de la Guerra de Successió (1705-1714), no va afectar el convent. Tanmateix, consta que la por provocada pel foc féu que l’església fos ocupada per molts habitants en busca de refugi, la qual cosa va entrar en conflicte directe amb el precepte de clausura estricta de l’ordre de les clarisses caputxines.

La Guerra del Francès (1808-1814) sí que va afectar més directament la vida del monestir. Durant l’any 1808 consten més de deu abandonaments de la clausura per part de les monges, que es refugien a Fonollosa, Castellfollit, Boixadós o Viver i Serrateix. En canvi, en el segon incendi bèl·lic important de la ciutat al llarg de la seva història per part de les tropes franceses l’any 1811, el monestir se’n deslliura sense cap dany.

La Desamortització de Mendizábal (1835), que a Manresa va posar fi a monestirs com el dels Predicadors o el del Carme, no va acabar amb el monestir de les caputxines. Sembla que la obstinació de les monges a abandonar-lo, fins i tot en presència del Governador, així com l’avançada edat de tots els membres de la comunitat, van fer que l’autoritat no apliqués el decret i els permetés continuar ocupant el convent a canvi de no admetre novícies.

La Revolució de 1868 sí que afecta la comunitat de caputxines. Malgrat que en un primer moment són expulsades en lloc de les monges de l’Ensenyança (que tenen les seves instal·lacions a l’església de Sant Francesc i a les dependències que actualment ocupa l’escola Joviat), el dia 9 de febrer de 1869 les caputxines són obligades a traslladar-se per ordre de l’Alcalde a les instal·lacions de les monges de l’Ensenyança. Sembla que la idea inicial és vendre el convent de les caputxines per edificar el solar o fer-hi una plaça, però el 5 de juliol de 1872 se’ls restitueix de nou el convent. Tanmateix, les instal·lacions estan malmeses atès que a partir del 24 de setembre de 1870 el convent ha servit d’asil de nens de Barcelona traslladats a Manresa pel brot de febre groga que afecta la capital. L’estat precari del convent queda patent amb l’esfondrament de part de l’església el 16 de juliol de 1872, en el qual, per sort, ningú no rep cap dany. L’any 1882 el monestir està a punt de canviar d’emplaçament, contra la voluntat de la comunitat, que aprecia enormement trobar-se sobre la casa natal de la Mare Serafina. Sembla que l’arquitecte i enginyer de carreteres Gabriel Freixas i la seva esposa Carme Tarradas, una de les minyones de les quals és familiar d’una de les monges del convent, volen reedificar el monestir a la zona de Sant Joan d’en Coll de la seva munificència, la qual cosa predisposa l’Ajuntament a voler construir una plaça al solar que deixaria el vell monestir. Tanmateix, la sobtada mort de Gabriel Freixas estronca l’operació.

1877, 7 de desembre. Gravat del Convent de les Caputxines. La Ilustración Católica(BNE)

Gravat publicat a l’edició del 7 de desembre de 1877 del setmanari la Ilustración Católica on es veu l’aspecte que tenia en aquella època el Convent de les monges caputxines de Manresa. Font: Biblioteca Nacional d’Espanya

La Setmana Tràgica (26 de juliol al 2 d’agost de 1909) comença a Manresa el 29 de juliol i afecta de ple al convent. Just en el moment en què les monges es disposen a sopar, la multitud entra a l’església i hi cala foc. Després cremen el portal d’entrada al convent i hi calen foc. Les monges es refugien en un extrem de l’hort, on amb una escala se les intenta evacuar del recinte conventual. Tanmateix, l’avançada edat d’algunes fa que s’hagi de fer un forat en un antic portal tapiat a la paret de tancament del perímetre per tal que puguin sortir. Així, les vint-i-nou monges de la comunitat són acollides per la família Torra al primer pis de la seva casa del carrer Sant Francesc. Com que l’espai no és suficient per a tantes monges, el dia 30 són redistribuïdes als convent de les Reparadores, les Saleses i de Santa Clara, així com a l’Hospital de Sant Andreu, a l’Asil de les Germanes dels Pobres i a Casa Caritat. El 15 de novembre de 1909 la comunitat es trasllada a la casa cedida per Lluís Pons i Enric mentre durin les tasques de recuperació del convent. Així, el 15 de juliol de 1911, malgrat que encara queda per fer la infermeria i tres ales del claustre per cobrir, la comunitat torna al monestir. Així mateix, el 28 d’octubre de 1914, el bisbe de Vic Josep Torras i Bages, consagra l’església rehabilitada gràcies a la munificència de Josefina Oller i Roca.

1909, Convent de les Caputxines després de la Setmana Tràgica (ANC)

Fotografia de 1909 on es veu l’estat de destrucció en què va quedar el convent després de l’assalt durant la Setmana Tràgica. Font: Arxiu Nacional de Catalunya

1911, 16 de juliol. Reconstrucció claustre convent caputxines. La Hormiga de Oro(BNE)

Fotografia feta el dia 16 de juliol de 1911, dia de la inauguració solemne del convent després dels estralls causats durat la Setmana Tràgica. Com es pot veure, els capitells i els fusts gòtics del claustre van ser resituats al seu lloc. Font: Biblioteca Nacional d’Espanya

La Guerra Civil Espanyola (1936-1939) afecta de nou el convent, aquesta vegada fins al punt de la demolició. Tot comença el 22 de juliol de 1936, quan els revolucionaris ordenen que les monges han d’haver abandonat el convent abans de les 15:00. Tant el convent com l’església són incendiats. A principis de setembre de 1936 les Brigades d’Atur Forçós comencen la demolició ordenada de molts convents i esglésies de la ciutat, entre els quals hi ha el de les caputxines. Tal com passa a la Seu, Lluís Rubiralta és l’encarregat de salvar tantes peces com pot del claustre gòtic del convent, que malauradament no són totes(12). Es conserva un abundant material fotogràfic dels capitells gòtics abans del seu desmuntatge gràcies al fotògraf manresà Josep Maria Rosal i d’Argullol, que es pot veure aquí. A partir del 2 de febrer de 1939, després de l’entrada dels nacionals a la ciutat el 24 de gener, la comunitat s’aplega de nou, i el dia 5 de juny el bisbe de Vic visita les ruïnes del convent, tot decretant-ne la reconstrucció. Les vint-i-una monges de la comunitat (tres moren durant el temps de guerra) fan servir l’única part del convent que no ha estat aterrat. Tanmateix, el 5 d’agost de 1942 l’abadessa rep la notícia que l’Ajuntament vol emplaçar al solar de l’antic convent un mercat municipal. Tanmateix, la insistència de la comunitat davant el bisbe tot al·legant que el solar del convent fou el lloc de naixement de la Mare Serafina obté els seus fruits, ja que l’Ajuntament renuncia al projecte del mercat el gener de 1944. Així, el 4 de setembre de 1944 comencen les obres d’edificació del nou convent, que caldrà finançar amb les donacions particulars. La primera fase de construcció del monestir acaben l’any 1954, moment en què comença la reconstrucció del claustre a partir dels 32 capitells gòtics que Lluís Rubiralta va poder salvar i fent reproduccions tan fidels com sigui possible dels que es van perdre(13). El dia 8 de setembre de 1966, el bisbe caputxí Maties Solà i Farell, prou conegut per la seva activa intervenció en la caputxinada del mateix any a Barcelona, va beneir la nova església del convent(14). Cal dir que l’elaboració del pa eucarístic i la fabricació d’imatges de la Mare de Déu de Montserrat per vendre en aquesta Abadia han estat les fonts d’ingressos de la comunitat des del final de la Guerra Civil fins a la seva dissolució definitiva de 2014(15).

1920, anterior 1910. Clasutre de les Caputxines. Fons Bragulí (ANC)

Fotografia feta entre 1910 i 1920, probablement per Josep Bragulí i Soler, on es veu una ala del claustre del monestir de les monges caputxines de Manresa. Font: Fons Bragulí de l’Arxiu Nacional de Catalunya

1910, Claustre Convent Caputxins copia

Fotografia del claustre posterior a la destrucció de 1909 durant la Setmana Tràgica (presa entre 1910 i 1920) on es veuen dues ales amb els capitells, els fusts i les bases columnars gòtiques d’origen incert. Fons: Fons Bragulí de l’Arxiu Nacional de Catalunya

1925, Convent de les Caputxines (AHCM)

Postal de l’any 1925 on es veu l’entrada del Convent de les Caputxines i l’església de Sant Carles Borromeu beneïda l’any 1687 i reconstruïda després de la crema durant la Setmana Tràgica. El traçat del carrer Talamanca s’aprecia perfectament. Font: Arxiu Comarcal del Bages

1936 anterior, Convent de les Caputxines (Jaume Pons)

Fotografia molt semblant a la postal anterior on es veu com era el monestir de les caputxines abans del 22 de juliol de 1936, moment en què fou incendiat i aterrat a partir de setembre de 1936. Font: Arxiu Jaume Pons

1972, claustre del monestir de les caputxines de MAnresa (Arxiu Quintana i Torres)

Imatge de 1972 del claustre i del pati central del convent de les caputxines de Manresa, reconstruit després de la seva demolició durant la tardor de 1936. En la reedificació es van tornar a col·locat 36 capitells i fusts que Lluís Rubiralta va poder salvar de la destrucció. La resta de capitells es van esculpir de nou imitant els original gràcies a l’abundant material fotogràfic disponible. Font: Arxiu Quintana i Torres

BIBLIOGRAFIA

El present article s’ha elaborat seguint en gran mesura el llibret de Joan Fitó El Monasterio de las religiosas Capuchinas de Manresa, editat per l’imprenta Gutemberg de Manresa l’any 1945. L’autor es basà en les notes de les cròniques del propi monestir. Quan s’hagin fet servir altres fonts bibliogràfiques, s’indicarà convenientment.

  1. http://www.naciodigital.cat/manresainfo/noticia/41345/caputxines/donen/seu/monestir/fundacio/sociosanitaria

  2. http://www.regio7.cat/manresa/2015/01/16/convent-del-carrer-talamanca-ja/298542.html

  3. Memòria gràfica del monestir de caputxines de Manresa (1638-1988). Autoedició de les monges caputxines de Manresa per commemorar els 350 anys de fundació del monestir. Manresa, 1989

  4. Andrés Avelino Pi i Arimón. Barcelona antigua y moderna, descripción e história de esta ciudad desde su fundación hasta nuestros días. Tomo I. Imprenta y librería politécnica de Tomás Gorchs. Barcelona, 1854

  5. Memòria gràfica del monestir de caputxines de Manresa (1638-1988). Autoedició de les monges caputxines de Manresa per commemorar els 350 anys de fundació del monestir. Manresa, 1989

  6. Magí Canyelles. Descripció de la grandesa y antiquitats de la ciutat de Manresa. Obra inèdita de Magí Canyelles. Segle XVII. Imprempta de Anton Esparbé. 1896

  7. Memòria gràfica del monestir de caputxines de Manresa (1638-1988). Autoedició de les monges caputxines de Manresa per commemorar els 350 anys de fundació del monestir. Manresa, 1989

  8. Ibídem

  9. Joaquim Sarret i Arbós. Història de Manresa. Monumenta historia civitatis Minorisae. Volum IV. Iglésies i convents. Imprenta deSant Josep, 1924

  10. Enciclopèdia Catalana

  11. Xavier Sitjes i Molins. Els claustres gòtics manresans. Butlletí dels amics de l’art romànic del Bages nº134. Desembre de 2003

  12. Memòria gràfica del monestir de caputxines de Manresa (1638-1988). Autoedició de les monges caputxines de Manresa per commemorar els 350 anys de fundació del monestir. Manresa, 1989

  13. Ibídem

  14. Ibídem

  15. Ibídem

Anuncis

2 pensaments sobre “El convent de les monges caputxines

  1. Retroenllaç: Lluís de Peguera (1540-1610) | Història de Manresa

  2. Retroenllaç: El convent del Carme | Història de Manresa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s