La primera expulsió dels jesuïtes de Catalunya (1767): particularitats de Manresa (i Cervera)

El dia 2 d’abril de 1767, Carles III, Rei d’Espanya, signava al Palau Reial de El Pardo la Pragmàtica sanció d’expulsió dels membres de la Companyia de Jesús sense excepció de tots els dominis espanyols així com la incautació dels seus béns. A la pràctica això volia dir agafar desprevinguts els prop de 6.000 jesuïtes repartits per tots els dominis espanyols de la segona meitat del segle XVIII, inclosos els d’ultramar, per tal que no poguessin amagar cap bé ni destruir cap prova que permetés justificar una actuació que fins i tot per l’època i per a un rei absolut era polèmica. Per aquesta evident dificultat organitzativa de fer complir amb sigil i alhora la Pragmática sanción de su Magestad en fuerza de ley para el estrañamiento de estos Reynos a los Regulares de la Compañía, ocupación de sus Temporalidades, y prohibición de su restablecimiento en tiempo alguno, con las demás prevenciones que expresa es generaren un munt d’ordres, circulars, etc. que féu aconsellable reunir-ho tot en una publicació conjunta que s’anomenà Colección General de las providencias hasta aquí tomadas por el Gobierno para el estrañamiento y ocupación de temporalidades de los regulares de la Compañía que existan en los dominios de Su Majestad de España, Índias e Islas Filipinas, la primera part de la qual aparegué el mateix 1767 i les dues restants l’any 1769.

1767, Colección General

Exemplar de la Pragmàtica Sanció d’expulsió dels jesuïtes dels territoris d’Espanya promulgada per Carles III l’any 1767. Font: Biblioteca Nacional d’Espanya

L’execució de l’ordre del Rei es desenvolupà d’una manera bastant similar a tot Catalunya: la nit del 2 al 3 d’abril de 1767, els jesuïtes dels col·legis foren arrestats, encara que a Barcelona, fou pels volts de les 13:00. Les ordres obligaven expressament als Governadors encarregats de l’operació a fer servir tropa armada i a picar la porta amb qualsevol excusa. Un cop el porter hagués obert la porta, calia obligar-lo a anar buscar el pare Rector i a tots els integrants de la comunitat (que en molts casos estaven dormint) i reunir-los tots sense deixar-los sols en cap moment en una sala gran (normalment la biblioteca o el refetor) per tal que l’escriba els llegís la pragmàtica sanció, malgrat que no se’ls informava pas sobre com seria la seva expulsió. Aleshores, el Governador, acompanyat pel pare Rector i el procurador, procedia a la incautació judicial de l’arxiu i documents de qualsevol tipus. Mentrestant, els expulsats podien agafar un parell o tres de camises i alguns llibres de devoció, però no pas cap altre tipus de llibre o escrit. Anaven en tot moment acompanyats d’un soldat, fins i tot quan si havien d’anar al lavabo.

De l’assalt del Col·legi de Betlem de Barcelona, a la cantonada entre les Rambles i el carrer del Carme, se’n coneixen molts detalls que denoten la desproporció que tingué l’operació. El Governador de Barcelona, Bernardo O’Connor y Ophaly no va dur a terme l’operació fins a les 13:00 perquè la carta enviada pel Compte d’Aranda amb els detalls de l’operació es va extraviar i va anar a parar a Mallorca, de manera que no podia executar una ordre de la qual no tenia notícia. Tanmateix, com que el Regent de la Reial Audiència sí que havia rebut la seva còpia, al adonar-se que de matinada no s’havia executat l’operació, li féu avinent. Per complir la missió, O’Connor desplaçà tot seguit un batalló de tropes d’elit valones, que anaren pels carrers amb la metxa encesa i la baioneta calada. Un cop fora del Col·legi, ordenà que les tropes el rodegessin, formades en escamot, i com que els jesuïtes trigaven en obrir la porta ja es disposaven a tirar-la a terra. Quan finalment van obrir la porta, el Governador i els soldats que van entrar al Col·legi anaven amb el sabre desenfundat a la mà, la qual cosa causà tanta por als religiosos que estaven convençuts que els degollarien. Sembla que en llegir-los la pragmàtica sanció van quedar més alleujats ja que a priori no havien de patir per la seva vida. Durant l’escorcoll, sembla que algun assessor del Governador va recelar d’un arc emparedat. Quan aquest manà rebentar-lo als seus soldats no va aparèixer res. El màxim esperpent sembla que es va viure al lavabo quan el soldat que acompanyava un jesuïta veié que aquest treia un tros de carta per netejar-se. Informat pertinentment el Governador, manà que li portessin el tros de paper empastifat i busquessin més documents. Quan el governador veié que no hi havia més documents i que la carta emmerdada no tenia cap valor és de suposar que quedà prou fotut.

Les ordres de la pragmàtica sanció també preveien que tots els jesuïtes de la província d’Aragó de la Companyia havien de ser traslladats al Noviciat de Tarragona, on després serien embarcats al port de Salou amb destí als Estats Pontificis. Així doncs, la major part de detinguts varen ser traslladats a partir del dia 4, és a dir, un dia després d’ésser arrestats. En alguns casos es van poder reunir carruatges, però quan no n’hi havia prou, els reus anaven a cavall. Cal dir que l’expectació generada per un espectacle com aquell fou molt gran. A Barcelona, la gent agrupada a les Rambles i a la resta de carrers per on passà la comitiva estava a vessar de tot tipus de gent. Com que els organitzadors del viatge tenien ordres expresses de no improvisar ni la manutenció ni la pernoctació dels jesuïtes, cada dia dos comissionats s’avançaven a la comitiva per lligar-ho tot amb les autoritats locals. Un cop arribats al Noviciat de Tarragona, els jesuïtes es trobaren que l’oïdor de l’Audiència de Barcelona Joaquín Miguel Lorieri l’havia convertit en una cosa molt semblant a una presó. Hi havia cinquanta soldats a la porteria i no menys de vint-i-cinc soldats amb la baioneta calada distribuïts per les escales i els passadissos del recinte. Com que l’edifici estava pensat per acollir una cinquantena de persones i en principi havien d’arribar-ne més de cinc-centes, un cop plenes les habitacions es passà a ocupar els passadissos així com l’església amb el seu cor alt i les seves tribunes. No cal dir que no es disposava de prou matalassos, que van haver de ser duts de l’Hospital de Tarragona i tenien unes condicions higièniques més que dubtoses. Tanmateix, i vistes les circumstàncies, sembla que l’alimentació es mantingué dins d’uns límits raonables.

El viatge per mar

Salou era durant el segle XVIII un dels ports més importants de Catalunya. Tanmateix, calia seleccionar i habilitar els vaixells més adequats per transportar uns cinc cents jesuïtes, la qual cosa es féu a Barcelona. La consigna era clara: optimitzar l’espai i sacrificar la comoditat per reduir el cost de noliejament. Finalment van caldre tretze naus, que accelerant els treballs van estar llestes el 15 d’abril. A més, calia que els vaixells de transport fossin escortats durant tot el viatge per fragates del Rei per evitar eventuals atacs corsaris. Les tres fragates arribaren a Salou procedents de Cartagena el 28 d’abril. La ruta incloïa una parada a Palma per recollir els jesuïtes mallorquins i el destí final al port de Civitavecchia.

El trasllat dels jesuïtes fins a Salou es féu el dia 29 d’abril. Com que el noviciat estava en plena Rambla de Tarragona, no cal dir que l’expectació popular fou absoluta. A mesura que els anaven cridant pel nom, els religiosos entraven als carruatges que s’havien llogat per a l’ocasió. A les set de la tarda, quan s’havien encotxat uns dos-cents jesuïtes, s’interrompé el trasllat perquè calien unes tres hores de viatge fins a Salou, de manera que entre les nou i les onze de la nit, a la tènue llum d’una foguera a la platja de Salou, els expulsats anaven essent col·locats en les corresponents llanxes que els portaven al vaixell, on no els esperava pas cap sopar ni cap llit. La resta d’expulsats que feren el trajecte al matí del dia 30 d’abril foren més afortunats. En aquest punt cal explicar que als novicis, com que no havien estat ordenats, se’ls va deixar triar entre seguir l’expulsió reservada als seus companys o renunciar a la Companyia de Jesús. Així, dels dos-cents cinquanta-cinc jesuïtes de tots els col·legis de Catalunya, n’embarcaren dos-cents divuit. Vint dels que no es van embarcar eren novicis que van renunciar a la Companyia, mentre que tretze dels disset restants eren procuradors que calia que es quedessin per ésser interrogats. Només quatre van restar a Espanya per raó de la seva avançada edat o perquè estaven malalts.

Deambulant pel Mediterrani

El comboi de la província d’Aragó, comandat per Antoni Barceló, va fer escala a Palma de Mallorca on els jesuïtes balears van embarcar el dia 3 de maig i va reprendre el viatge el dia 4 a la matinada. De fet, el de Barceló fou el primer comboi a arribar a Civitavecchia el 13 de maig. De El Ferrol havia salpat el comboi de la província de Castella, de Càdis el d’Andalusia i els jesuïtes de la província de Toledo van sortir des de Cartagena. Però lluny d’acabar el viatge, els jesuïtes havien de començar un periple marítim pel Mediterrani ja que el Papa Climent XIII es va negar a desembarcament dels jesuïtes espanyols als Estats Pontificis. La repatriació cap e terres espanyoles no era una opció, ja que la credibilitat del Rei hauria quedat massa en entredit. Així doncs, fins al 17 de maig Barceló no va rebre l’ordre de dirigir-se al port cors de Bastia, mentre els religiosos patien els rigors de la calor i l’escassetat de menjar a la bodega dels vaixells. Però l’opció de desembarcar els jesuïtes a Còrsega era molt arriscada. L’illa pertanyia en aquell moment als genovesos, que gràcies a l’ajuda de les tropes franceses mantenien a ratlla els anhels independentistes de la majoria de corsos capitanejats per Pasquale Paoli. I de fet, l’any 1768 Còrsega esdevindria francesa gràcies a la compra de l’illa per dos milions de francs. Carles III va haver de demanar permís per desembarcar els expulsats a les autoritats franceses, que després d’una negociació que es va allargar fins a mitjans d’agost, van acceptar a canvi que Espanya reconegués la futura nova propietat de l’illa i les conseqüències geopolítiques que suposava. Per sort, fondejats durant més de dos mesos davant Bastia, el tràfec de queviures era fluid i els religiosos estaven en unes condicions acceptables. El 2 de juliol, el compte de Marbeuf donà permís per desembarcar els jesuïtes, però no pas a Bastia sinó a Ajaccio. Quan Barceló va arribar a la capital corsa el dia 26 de juliol no es va atrevit a desembarcar perquè les tropes de Paoli tenien encerclada les tropes genoveses i era evident que la ciutat cauria ben aviat. Les noves ordres no arribaren fins el dia 9 d’agost, i el dirigien a Bonifacio, al sud de l’illa. Un cop allí el dia 25 d’agost, per fi es pogué fer el desembarcament després d’haver salpat de Salou el dia 30 d’abril. Però de fet, Còrsega fou la pàtria dels jesuïtes espanyols per poc temps, ja que a finals de 1768, un cop l’illa havia passat ja a mans franceses, els religiosos van ser traslladats a Itàlia des d’on van passar a peu a ciutats dels Estats Pontificis com Bolonya, Ràvena o la majoria dels catalans a Ferrara. Un cop a la península itàlica, les vicissituds dels jesuïtes tampoc no es van acabar, ja que l’any 1773 el Papa va decretar la supressió de la Companyia. Però sigui com sigui, el que sí que queda clar és que Espanya va perdre un capital intel·lectual humà molt important que amb la restitució de la Companyia per Ferran VII, nét de Carles III, el 7 d’agost de 1814 ja era irrecuperable després de gairebé mig segle.

El perquè de l’expulsió

No existeix una raó única i clara de l’expulsió dels jesuïtes, que, per cert, no fou pas exclusiva d’Espanya. Sense vocació d’exhaustivitat, atès que existeix abundantíssima bibliografia sobre aquest tema, es poden indicar diverses raons sobre la persecució que van patir els jesuïtes al segle XVIII. En primer lloc, destaca l’antijesuïtisme entre les altres ordres de religiosos de l’Església, que els pintaven com a gent astuta i desviada de la funció religiosa moguda essencialment pels interessos econòmics. Una altra raó, la més important en el cas d’Espanya, era el que s’anomena regalisme, és dir la capacitat de l’Estat d’intervenir en l’organització de l’Església. Com que els jesuïtes encara ara només juren fidelitat al Papa, eren contraris a aquesta doctrina i això els posà en contra del monarca absolut. Tanmateix i per altra banda, també cal considerar el conflicte latent que suposava la relació entre la monarquia absoluta i la societat, que com se sap desembocà amb la Revolució Francesa l’any 1789, acabant amb l’Antic Règim i donant pas a l’edat contemporània. En aquest aspecte, els jesuïtes eren qui millor representaven la connivència entre els interessos del monarca absolut i l’Església. L’aparició de la maçoneria moderna i la seva àmplia difusió entre les diverses capes social també va jugar un paper important, així com la doctrina dins de l’Església del jansenisme, que també anava contra l’ortodòxia jesuítica. També cal tenir en compte que els jesuïtes estaven al càrrec de l’educació en moltes ciutats europees i que el creixement material de l’Ordre havia estat constant des de la fundació de la Companyia. Això necessàriament despertava recels.

Sigui com sigui, l’expulsió de 1767 no fou pas ni l’única ni l’última que els jesuïtes van patir a Espanya. Després de la restitució de la Companyia de Jesús l’any 1814 per part de Ferran VII, hi hagué tres noves expulsions al llarg del segle XIX: de 1820 a 1823 coincidint amb el Trienni Liberal, de 1835 a 1852 coincidint més o menys amb les dues primeres Guerres Carlines, que s’inicià amb l’assassinat el 17 de juliol de quinze jesuïtes al Col·legi Imperial de Madrid, i després de la Revolució de 1868 i fins a la Restauració monàrquica d’Alfons XII de 1875. Però el segle XX encara veié la cinquena i última expulsió dels jesuïtes d’Espanya: el 23 de gener de 1932 es feia efectiu el contingut del decret signat per Manuel Azaña de dissolució de la Companyia de Jesús. En l’àmbit manresà aquesta decisió molt probablement va significar salvació de la Cova d’una més que probable destrucció durant el període revolucionari immediatament posterior a l’alçament militar del 18 de juliol de 1936. En aquell moment la Cova era propietat de la Generalitat i això va evitar que, per una banda, els anarquistes demolissin el temple tal com van fer amb altres esglésies manresanes i que per l’altre, aquelles dependències actuessin de magatzem segur de tot el que es va poder traure de monuments religiosos com la Seu.

Particularitats de l’expulsió de 1767 a Manresa (i Cervera)

Explicar les particularitats en l’expulsió dels jesuïtes als Col·legis de Manresa, Cervera i Sant Guim de Freixenet de l’abril de 1767 és descriure la proverbial ineptitud de la monarquia espanyola i la seva maquinària burocràtica, tan característica i malauradament reiterada al llarg de la seva història. Ja hem vist que l’expulsió dels jesuïtes es va fixar per la matinada del 2 al 3 d’abril de 1767 i que per la pèrdua de la carta que contenia les instruccions que calia seguir dirigida al Governador de Barcelona, l’expulsió no es féu efectiva fins pels volts de les 13:00. Doncs bé, en el cas de Manresa i Cervera l’ocupació dels col·legis no es féu fins el dia 11 d’abril!

Començant pel primer cas, a més del Col·legi de Cervera, a la Segarra hi havia una altra residència a Sant Guim de Freixenet, a uns 15 Km de la capital. Doncs bé, com que quan el Governador de Cervera va rebre les Instruccions no coneixia el Colegio de San Guillermo que li apareixia a la llista, fins que el regent de l’Audiència no es va adonar que era el Col·legi de San Guim, no es va procedir amb l’ocupació la matinada del 4 d’abril, és a dir, amb vint-i-quatre hores de retard. Evidentment la notícia de l’assalt al Col·legi de San Guim va arribar de seguida al Col·legi de Sant Bernat de Cervera, però els jesuïtes van decidir esperar a veure què passava. Per raons que no se saben, la detenció dels religiosos de Cervera no es va produir fins la matinada de l’11 d’abril, és a dir, nou dies després de la data fixada i quan el factor sorpresa ja s’havia esvaït.

Pel que fa a Manresa, la intervenció tant del Col·legi de Sant Ignasi com de la Santa Cova també es féu efectiu el dia 11 d’abril, quan igual com a Cervera, els jesuïtes ja sabien sobradament què els esperava. Però en el cas de Manresa sí que es coneix la causa de la demora: sembla que l’encarregat de fer la llista de col·legis de la província d’Aragó va traduir malament al llatí Col·legi de Manresa i va escriure Col·legi de Menorca. El més hilarant és que l’any 1767 Menorca estava sota domini anglès i en tota l’illa no hi havia cap presència de jesuïtes!

BIBLIOGRAFIA

El text precedent s’ha fet seguint l’excel·lent treball de síntesi de Enríque Giménez López i Francisco Javier Martínez Naranjo, de la Universitat d’Alacant, anomenat La expulsión de los jesuitas de Cataluña, conferència duta a terme el 3 de desembre de 2008 i publicat en el número XX, p.115 – 136 (any 2009) del Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics. De totes maneres, existeix una profusa bibliografia sobre la primera expulsió d’Espanya de la Companyia de Jesús.

Anuncis

2 pensaments sobre “La primera expulsió dels jesuïtes de Catalunya (1767): particularitats de Manresa (i Cervera)

  1. Retroenllaç: El Col•legi de Sant Ignasi de Manresa: des de la seva fundació fins a la primera expulsió dels jesuïtes d’Espanya (1622-1767) | Història de Manresa

  2. Retroenllaç: L’aspecte físic de Sant Ignasi de Loiola (1491-1556) | Història de Manresa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s