La construcció de la Seu: de principis del segle XX a l’actualitat

L’últim gran impuls constructiu de la Seu de Manresa fou la confecció de la Façana Principal, d’estil neogòtic. La història d’aquest ambiciós projecte és prou curiosa i té l’interès afegit i força desconegut de la implicació d’Antoni Gaudí. L’origen de tot plegat cal buscar-lo en les anomenades Festes Constantinianes de commemoració del setzè centenari de l’Edicte de Milà. En aquest context, el dia 3 de maig de 1913 s’inaugurà el cimbori de la Catedral de Barcelona(1), que posava fi a la construcció de la façana neogòtica empresa l’any 1887 per l’arquitecte Josep Oriol Mestres (pare d’Apel·les Mestres, que ja hem vist implicat en la restauració dels vitralls de finals del segle XIX) inspirada en un dibuix de l’any 1408 del mestre francès Carles Galtés de Ruen. L’obra es pogué dur a terme gràcies a la munificència del banquer i polític barceloní Manuel Girona i Agrafel(2). A la festa d’inauguració de les obres hi assistí l’octogenari manresà Prudenci Comellas i Sala, considerat l’empresari més ric de la ciutat i que tornà embadalit i engrescat a emular la munificència dels Girona, malgrat la seva fama de gasiu, a la façana principal de la Seu, que igual que la Catedral de Barcelona, restava inacabada des del segle XV. Tal fou l’entusiasme de Prudenci Comellas, que dies després, al carrer de Sant Miquel es trobà amb l’arquitecte Alexandre Soler i March i després d’expressar-li la joia per la inauguració de la façana de la Seu barcelonina li encarregà els plànols d’una nova façana per a la Seu de Manresa. L’encàrrec anava acompanyat amb la promesa d’engrescar en el projecte tots els estaments de la ciutat i de la seva donació inicial de 30.000 duros més un llegat testamentari per a les obres un cop mort, cosa que no podia esdevenir-se massa temps enllà tenint en compte que tenia vuitanta-cinc anys. Però el cert és que després de l’alegria inicial, l’arquitecte no es prengué gaire seriosament l’encàrrec atès el caràcter voluble de l’inesperat mecenes(3). Tanmateix, al cap de més de mig any i davant la insistència de Prudenci Comellas cada vegada que coincidien, Soler i March, que fou deixeble de Lluís Domènech i Muntaner i autor entre d’altres projecte del modernista Mercat Central de València, es posà a dibuixar un esbós de la façana de la Seu, inspirant-se en la basílica de Santa Maria del Mar per la seva unitat d’estil i per ésser ambdues esglésies obra de Berenguer de Montagut. El projecte es presentà a casa de Prudenci Comellas l’hivern de 1914, amb la presència de l’alcalde de Manresa, Maurici Fius i Palà, als capítol de canonges de la Seu, als diputats i senadors del districte així com diversos empresaris i hisendats de la ciutat en l’intent de comprometre’ls en un mecenatge col·lectiu que a l’hora de la veritat no prosperà(4). Per altra banda, calia sotmetre el projecte al vistiplau de l’autoritat eclesiàstica, és a dir, al bisbe de Vic, que en aquell moment era Josep Torras i Bages. La reunió tingué lloc el dia 28 de març de 1914 i en el seu transcurs el bisbe va rebre amb molt entusiasme la proposta però va posar la condició irrevocable que un Jurat integrat per la trinca d’arquitectes formada per Antoni Gaudí i Cornet, de qui el bisbe era ferm admirador, Josep Maria Pericas i Morros, arquitecte de la Diòcesi, i Josep Font i Gumà, a qui el bisbe respectava pel seu bon gust i patriotisme, aprovés el projecte final. Torras i Bages era conscient de la importància d’una obra com aquella i de la responsabilitat i prudència que requeria. De fet, coneixia els estudis de Josep Torres i Argullol sobre la dèbil cimentació del tram final de la nau de la Seu i temia la inhibició pressupostària de l’estat en cas d’aterrament accidental de la basílica a diferència dels casos de ruïna ocorreguts durant el segle XIX i principis del XX en catedrals com les de Lleó, Conca o Valladolid pel fet que Santa Maria de Manresa no era seu episcopal(5). Tanmateix, tant Pericas com Font i Gumà tenien clar des del principi que qui acabaria decidint el projecte final seria Antoni Gaudí. Cal tenir en compte que l’any 1914 Antoni Gaudí ja era un arquitecte molt reputat i que havia decidit dedicar-se en exclusiva a la construcció del temple de la Sagrada Família. Només l’amistat amb el bisbe Torre i Bages explica que Gaudí prengués l’extraordinària decisió d’abandonar la seva dedicació en exclusiva al temple barceloní per atendre el dictamen sobre la façana de la Seu(6). També cal tenir en compte que el mal geni de l’arquitecte català més universal era proverbial, i fins i tot ell havia dit en més d’una ocasió que “n’he sortit de tot menys de dominar el meu mal geni”. Així doncs, la primera reunió entre la trinca i Soler i March va tenir lloc al despatx que Gaudí tenia a la Sagrada Família. El projecte va desagradar profundament Antoni Gaudí, qui enlloc de compartir la necessitat de mantenir-se fidel a l’estil gòtic original de l’obra, era partidari de l’ortodòxia de la litúrgia i d’idees constructives i d’apreciació del tot personals, que tractant-se d’un geni, calia no contradir. Hom diu que Gaudí, fent gal·la del seu mal geni, va ser agressiu i irònic amb el projecte de Soler i March, qui va aguantar estoicament la diatriba del mestre davant la incomoditat de Pericas i Font, fins al punt que en la següent reunió que van mantenir els arquitectes Gaudí es va disculpar formalment davant Alexandre Soler i March(7). En algun moment d’aquelles reunions inicials, es va acordar la necessitat de viatjar a Manresa per veure l’obra. Fer viatjar Antoni Gaudí a Manresa va costar Déu i ajuda, i finalment es va acordar que sortirien de l’Estació del Nord de Barcelona a les vuit del matí i tornarien el mateix dia per dinar tard a casa, encara que fossin les tres, ja que Gaudí va dir que no volia quedar-se a dinar a Manresa. Sigui com sigui, a l’arribada del tren a les deu del matí a la capital del Bages, Gaudí es va indignar amb els seus companys perquè entraren a esmorzar al restaurant de l’estació. Tan gran va ser la indignació del mestre que no hi volgué entrar de cap manera i va aprofitar l’estona per anar a veure el Pont Vell, que li havia cridat poderosament l’atenció des del tren(8). Un cop reunits de nou davant l’estació, van pujar cap a la Seu, on van ser rebuts pel capítol de canonges, vestits amb els seus millors hàbits. Però lluny d’impressionar-lo, resulta que Gaudí tenia una aversió especial cap als canonges, fins al punt que els considerava menors d’edat i deia que no convenia deixar prendre decisions als menors d’edat. La seva tírria culminava amb el cap dels canonges de la catedral de Barcelona, a qui repetidament havia qualificat d’acèfal en públic. L’arrel del seu disgust era el respecte que Gaudí tenia per la litúrgia, que sovint considerava manipulada per l’artificial solemnitat de la cúria. Gaudí va sotmetre a un interrogatori sobre els costums i tradicions litúrgiques de la Seu al capítol dels canonges amb preguntes que podrien haver estat considerades com una acusació, fins al punt que per justificar moltes de les decisions els presents van acabar a l’Arxiu Parroquial desplegant pergamins. Només la immensa fama de geni de l’arquitectura i la seva reputada religiositat van evitar situacions conflictives(9). De la visita a la Seu en van sortir les directrius que Gaudí fixà per tal que Soler i March refés el projecte original: per una banda, calia rematar el campanar de manera que aixoplugués les campanes (en aquell moment eren penjades a la coberta sobre una estructura metàl·lica d’època barroca) i per altra banda i a diferència del projecte original, es mantindria l’estructura del porxo central per continuar acollint les dependències de l’arxiu i del museu amb les capelles del baptisteri i del Santíssim a banda i banda. Però en aquest cas, Gaudí feu notar la seva obsessió per la litúrgia amb la inclusió d’una porta al baptisteri des del porxo per tal que l’infant encara no batejat no entri al recinte sagrat abans d’haver rebut el sagrament del baptisme(10). A partir d’aquestes premisses, Alexandre Soler i March va enllestir el projecte definitiu, amb l’absència en la participació d’Antoni Gaudí, qui, com ja hem dit, es dedicava en exclusiva a la Sagrada Família. El dia 21 de febrer de 1915, festa de la Llum, Soler i March va enviar al bisbat els plànols i l’informe tècnic, i poc temps després el bisbe donava el beneplàcit a la Junta d’Obres formada per vint-i-vuit persones, la Junta Executiva de la qual estava formada per Maurici Fius i Palà, alcalde de Manresa, Josep Alabern, arxiprest, Josep Servitje, canonge, Francesc Cuixart i Barjau, pintor, Alexandre Soler i March, arquitecte, i Prudenci Comellas i Joan Jorba i Rius, ambdós empresaris(11). A principis d’agost del mateix 1915 s’iniciaren les obres, amb la demolició del porxo antic i la construcció de les parets de la nova façana(12). Fou en l’excavació dels fonaments de les obres de la façana quan es van descobrir les restes arqueològiques més importants del Puigcardener, que sobre una superfície d’uns 120 metres quadrats incloïen paviments, conduccions d’aigua, una gran quantitat de ceràmica d’època ibera, romana i d’importació de Grècia (zona de l’Àtica) datades entre els segles IV aC fins al segle VI dC, així com 17 tombes romanes datades a finals del segle IV i principis del segle V dC(13).

1915, 5 de juny. Enterrament tardoromà a la Reforma. La Hormiga de Oro (BNE)

Fotografia de detall d’una de les tombes tardoromanes que es van descobrir durant les obres de construcció de la façana neogòtica de la Seu publicades en el setmanari la Hormiga de Oro del dia 5 de juny de 1915. Font: Biblioteca Nacional d’Espanya

1916, 2 de desembre. Visita a les obres de la façana de la Seu. La Hormiga de Oro (BNE).jpg

Interessant fotografia publicada a la Hormiga de Oro on es veu el bisbe de Vic, acompanyat per Leonci Soler i March, germà d’Alexandre, de l’alcalde de Manresa i de Joan Jorba entre altres a les incipients obres de la façana neogòtica de la Seu. Font: Biblioteca Nacional d’Espanya

L’any 1917 s’inicià la construcció del nou terrat del campanar i del seu pinacle neogòtic de vint-i-cinc metres d’alçada, que s’inaugurà oficialment el dia 23 de gener de 1918. El nou baptisteri fou inaugurat el dia 15 de maig de 1921, moment en què s’havien col·locat els capitells de les columnes que havien d’aguantar el porxo. En aquest punt van quedar aturades les obres perquè les 200.000 pessetes que havia acabat donant en vida Prudenci Comellas s’havien esgotat. La mort del mecenes l’any 1919, quan tenia noranta anys, va suposar un llegat testamentari de 300.000 pessetes amb uns interessos al 4% durant 30 anys que calia invertir en la façana de la Seu. Un cop transcorreguts els trenta anys, el capital restava per a l’Ajuntament sota la condició de dedicar-lo a beneficència. L’any 1933, ja en plena República, la Caixa d’Estalvis de Manresa va avançar els diners necessaris per a la conclusió de les obres de la façana, bàsicament el porxo, llegats per Comellas, que es va inaugurar per la Festa Major de 1934 (el dia 27 d’agost). Però les obres no van quedar lliures de crítica per la construcció d’un pinacle i d’una façana amb porxo i capelles tant impròpies del gòtic català. La defensa de Soler i March va ser evident: el projecte final incloïa els desitjos del mestre Gaudí, i si algú volia fidelitat al gòtic català, calia haver triat el seu projecte original(14). Per cloure la part dedicada a la façana neogòtica i malgrat que no tingui una relació directa amb la construcció de la Seu, és interessant explicar com la primera bestreta dels diners que Prudenci Comellas havia donat per a la construcció de la façana neogòtica de la Seu de Manresa van anar a parar al monument modernista per excel·lència: la Sagrada Família de Barcelona. La trinca d’arquitectes que va fer l’assessorament al bisbe de Vic havia de cobrar els seus serveis. Essent Antoni Gaudí la figura cèlebre que ja era en l’època, va demanar uns honoraris que malgrat no ser desaforats tampoc eren minsos, ja que triplicava el dels altres dos arquitectes. La Junta de l’obra no volia pas pagar perquè considerava que era el Bisbe Torras i Bages qui havia de cobrir l’assessorament atès que havia estat ell qui l’havia sol·licitat. Però al final, la Junta acabà pagant, per goig d’Antoni Gaudí, que va donar tots els diners a l’obra de la Sagrada Família. Seguint el seu exemple, Pericas i Font i Gumà varen fer el mateix. Així és com els primers diners bestrets del capital destinat a l’obra de la façana de la Seu van servir per pagar uns quants carreus més de la façana del Naixement de la Sagrada Família sense que el senyor Prudenci Comellas ho arribés a saber mai, ja que la Junta considerà que atès el seu delicat estat de salut era mi de juliol de llor no explicar-li-ho(15).

Revista Ciutat nº 5

Dibuix publicat a la revista CIVTAT del projecte original d’Alexandre Soler i March seguint les directrius d’Antoni Gaudí de construcció de la façana neogòtica. El pinacle del campanar, el baptisteri i el porxo s’acabà duent a terme. Font: CIVTAT nº 5 de juny de 1926

(16) L’alçament militar feixista del 18 de juliol de 1936 contra la República va suposar l’inici de l’últim dels episodis de destrucció de la Seu. El divendres 24 de juliol de 1936, un tumult de gent atiat per l’anticlericalisme va assaltar la basílica. L’actuació providencial de Lluís Rubiralta i Garriga, impressor manresà amant de la cultura i Rafael Corbinos i Barraca, sindicalista que el dia 10 d’agost de 1936 presidiria el Comitè Antifeixista fins la seva dissolució el dia 19 d’octubre, va ajudar a salvar algunes obres de valor com el Retaule del Sant Esperit, la Verge de l’Alba, l’Arxiu de la Seu o el Museu. Malgrat tot, quan van arribar les flames ja havien devastat molts retaules barrocs, el tabenacle gòtic, el cor barroc, l’orgue barroc, etc. El fet de dissoldre el tumult va permetre salvar la Seu en primera instància i la destacable tasca posterior de Lluís Rubiralta de trasllat de tot el mobiliari possible de la Seu a la Cova, lloc designat per la Generalitat i l’Ajuntament com a dipòsit segur de tot allò amb interès artístic. La designació de la Cova com a magatzem, que estava sota el poder de la Generalitat de Catalunya des del 23 de gener de 1932 en virtut del decret d’expulsió dels jesuïtes de l’estat espanyol per part de la República(17), explica perquè aquest remarcable monument manresà es va deslliurar absolutament del fervor anticlerical d’aquells moments. El dia 7 de setembre començà l’enderroc controlat de set esglésies de la ciutat de Manresa a càrrec de les Brigades d’Atur Forçós. La Seu se’n va deslliurar inicialment perquè totes les forces dels qui no eren anticlericals es van concentrar a intentar salvar-la de la seva destrucció. El primer pas fou demanar per part del comitè de salvament del patrimoni local de Lluís Rubiralta a la conselleria de Cultura de la Generalitat, presidida per Ventura Gassol, l’enviament a Manresa d’una delegació de tècnics per valorar el possible trasllat de les obres que encara hi havia a la Seu. Després d’una reunió del Comitè Antifeixista, l’Ajuntament i el Conseller, aquest els va demanar paciència perquè comptava amb pocs tècnics i li arribaven sol·licituds de tot Catalunya (i en teoria la Seu ja estava segura). Per altra banda, personalitats de Manresa com l’escriptor Joaquim Amat-Piniella, el dibuixant Anselm Corrons, metges, polítics, etc. i fins i tot el destacat militant del POUM David Torrents i Caus, van visitar més d’una vegada el Comitè Antifeixista, ubicat al Casino, per demanar la revocació de la decisió d’enderrocar la Seu. Aquesta pressió popular explica el retard en l’inici de les tasques de preparació de la demolició, que van començar amb 8 treballadors el dia 22 de setembre i que la setmana següent ja havia augmentat a 27 treballadors. Fou en aquest moment que Pere Armengou, l’arquitecte municipal, va proposar que s’iniciés la demolició de la basílica pel pinacle neogòtic (que va tenir doncs una vida de només divuit anys) amb la instal·lació d’un muntacàrregues al costat nord del campanar per tal d’endarrerir al màxim l’inici de la destrucció. Assabentat Ventura Gassol de la imminència de la demolició, va enviar a Manresa l’arquitecte Josep Gudiol. A més, Gassol va fer que el Conseller de Guerra de la Generalitat, el cenetista Joan Garcia i Oliver informés al Comitè Antifeixista de Manresa que ell l’havia nomenat arquitecte encarregat de la demolició. Gudiol va coincidir amb Armengou, ja que era la tècnica que seguia la Generalitat a tot Catalunya, de retardar al màxim la demolició amb els preparatius i començar per les parts més modernes o no originals dels edificis amb l’esperança que canviessin les circumstàncies polítiques. La publicació l’1 d’octubre d’una carta de l’alcalde de Manresa, Francesc Marcet, a la premsa local en què feia gal·la del seu anticlericalisme però demanava el salvament de la Seu va ser el detonant d’un allau de missives d’entitats de tot tipus adherint-se al desig de salvar el monument i on fins i tot expressaven idees sobre l’ús que havia de tenir l’antiga basílica. El silenci fins aleshores només obeïa a la por de la repressió. Els fruits de la pressió ciutadana van arribar el dia 31 d’octubre de 1936, en què el Consell Municipal havia decidit enderrocar només el pinacle neogòtic i les sagristies del Remei, del segle XVIII i de Sant Pere, del segle XIV (aquesta malauradament d’un gran interès artístic), ambdues adossades al cargol de Sant Pere. Però hi ha quatre aspectes que sembla que van contribuir també al salvament. El primer fou que els sectors més radicalitzats i anticlericals dels sindicats, que reclamaven la demolició fins i tot amb dinamita perquè els soldats se sentien ofesos per la silueta de l’església gòtica al passar amb tren cap a la guerra, havien anat al front i per tant, no prenien decisions. Segons Emilià Martínez, membre de la CNT a Manresa, sembla que l’opció de dinamitar la Seu havia estat proposada en més d’una ocasió per treballadors de la mina de Sallent que vivien a Manresa i que opinaven que en qüestió de segons el monument esdevindria un grapat de runa. El segon aspecte és que el dia 19 d’octubre s’havia dissolt el Comitè Antifeixista com a tal i s’havia constituït el nou Consell Municipal, en què el trasllat del Casino cap a l’edifici consistorial ja era un símbol d’un consistori menys radical i més sensible al salvament de la Seu. El tercer factor, totalment inesperat, sembla que va ser l’acolliment de refugiats de guerra provinents de Còrdova el dia 13 de novembre, que van haver de ser allotjats a la Seu amb la conseqüent aturada momentània de les obres. I un quart factor va ser l’econòmic. L’Ajuntament era l’encarregat de pagar les Brigades d’Atur Forçós i cada cop tenia les finances més migrades, fins al punt que les obres públiques dutes a terme per les Brigades es van haver de suspendre durant el març de 1937. Però la seguretat absoluta que la Seu estava salvada no va arribar fins a l’agost de 1937, moment en què la basílica es dedica a acollir refugiats amb les conseqüents obres necessàries. Cal pensar que la tarda del 27 d’abril de 1937, la Seu havia estat incendiada de nou. Com ja s’ha explicat, l’incendi provocat va cremar el valuós orgue barroc, estrenat el dia de Nadal de l’any 1619 i restaurat a partir de 1723(18). Durant l’any 1938 l’ús que es donà a la Seu fou de garatge d’ambulàncies i durant la retirada dels republicans de la ciutat, el 24 de gener de 1939, tots els vitralls es feren bocins a causa de les voladures del Pont Vell, la palanca de l’estació i el Pont de Sant Francesc. Sigui com sigui, l’estimació dels manresans per la Seu i l’oposició de la ciutat a la demolició d’un emblema com aquell van salvar, encara que amb pèrdues irreparables de mobiliari, un dels monuments més importants del gòtic català.

Passada la Guerra Civil, l’any 1940 s’inicia de nou la restauració del monument, que encara dura i que li dóna l’aparença actual. L’any 1949 es crea la Junta de l’Obra que encara funciona avui dia i l’any 1971 es funda l’associació Amics de la Seu, molt activa en la restauració i conservació de tot allò relacionat amb la basílica(19). De fet, la llista d’actuacions és llarga i sovint no és visible ja que es tracta d’impermeabilitzacions o millores de coberta, substitució d’elements decoratius com marcolles o gàrgoles, etc(20). Com que la llista és llarga, només destacarem les actuacions més destacables. Com ja s’ha explicat, l’any 1980 l’escultor Ramon Majà i Balcells(21) fa una còpia de la talla de la Verge de l’Alba cremada la nit del 29 de maig de 1979, pagada per subscripció popular dels manresans. Entre 1981 i 1982, sota la direcció tècnica d’Eduard Bohigas es du a terme la restauració o reconstrucció, segons com es miri, del tabernacle i altar de la Cripta, també amb la participació de Ramon Majà i del daurador Pere Roca(22). Cal recordar que l’any 1973 la cripta fou molt ampliada en profunditat en paral·lel a la nau central per encabir més gent en els actes litúrgics, amb la conseqüent variació de l’accés mitjançant les dues escales laterals actuals enlloc de l’entrada única frontal original. La millora i adaptació de l’orgue a partir de 1988(23) també ha estat explicada. L’any 1994 es conclouen les obres de restauració del Portal de Santa Maria, i entre els anys 1999 i 2000 es va haver de córrer a fer obres d’urgència a l’última volta de la nau central i en una de l’absis per la presència d’esquerdes. De fet, aquests greus desperfectes, que responien a una debilitat estructural preocupant, van motivar la signatura d’un Conveni de Col·laboració l’any 2001 entre el Ministeri de Cultura (encara que posteriorment se’n va inhibir), la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona, l’Ajuntament de Manresa i el Bisbat de Vic que ha dotat un fons econòmic que ha permès obres importants pel manteniment del monument en diverses etapes i la redacció d’un Pla Director per a la restauració integral del monument que prevegi actuacions a llarg termini i no petites obres de reparació(24). Al marge de la restauració del Portal de Sant Antoni o de tot el baptisteri, una de les actuacions més importants que es van dur a terme a la Seu l’any 2004 va ser la consolidació estructural del temple mitjançant puntals d’acer que travessen els sis contraforts de la façana sud i els dos del Portal de Santa Maria i arriben a un mínim d’11,5 metres sota terra(25). Per últim cal destacar la discriminació que suposa per a la Seu de Manresa, tal com passa en altres edificis, el fet de no ésser catedral i per tant no ésser inclosa en el Pla Nacional de Catedrals del Ministeri de Cultura del Regne d’Espanya(26). Cal confiar que la inclusió de la Seu en la revisió del Pla suposarà una major dotació econòmica per al manteniment i restauració d’un edifici declarat Bé d’Interès Nacional des del 3 de juny de 1931 i l’obra més insigne de Manresa.

1913, Festes Constantinianes a la Catedral de Barcelona

Fotografia del maig de 1913 on es veuen els feligresos esperant a la porta de la Catedral de Barcelona per veure sortir l’imatge del Crist de Lepant en processó com a motiu de les Festes Constantinianes. És en el marc d’aquesta celebració que Prudenci Comellas i Sala impulsà la construcció de la façana neogòtica de la Seu de Manresa. Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Postal anterior a 1913 on s'aprecia com era la façana principal de la Seu abans de la remodelacio construcció neogòtica dissenyada per Antoni Gaudí.

Postal anterior a 1913 on s’aprecia com era la façana principal de la Seu abans de la remodelació neogòtica dissenyada per Antoni Gaudí.

Fotografia aèria de la Seu feta pel manresà Josep Gaspar i Serra, pioner d'aquesta disciplina a Catalunya, en què s'observa el pinacle i el baptisteri neogòtic així com la sagristia adossada a l'absis de la nau. aquests dos últims elements acabarien desapareixent a finals de 1936.

Fotografia aèria de la Seu feta pel manresà Josep Gaspar i Serra, pioner d’aquesta disciplina a Catalunya, en què s’observa el pinacle i el baptisteri neogòtic així com la sagristia adossada a l’absis de la nau. Aquests dos últims elements acabarien desapareixent a finals de 1936. També destaca la restitució de tots els vitralls, feta a finals del segle XIX i que acabarien esmicolats amb la voladura del pont del Cardener que hi havia davant la Seu el dia 24 de gener de 1939 coincidint amb la retirada de les últimes tropes republicanes de la ciutat. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

Fotografia aèria de la Seu feta també per Josep Gaspar i Serra en què es veu la façana principal inacabada amb els pilars del porxo. El temple tingué aquest aspecte des de 1921 fins a 1934. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

Fotografia aèria de la Seu feta també per Josep Gaspar i Serra en què es veu la façana principal inacabada amb els pilars del porxo. El temple tingué aquest aspecte des de 1921 fins a 1934. Font: Institut Cartogràfic de Catalunya.

1936, tardor, tasques de desmuntatge del rerecor de la Seu després del saqueig (Arxiu Comarcal) copia

Fotografia de la tardor de 1936 en què es veuen les tasques de desmuntatge del Cor de la Seu. Les pintures que es veuen són d’Alonso de Baena fetes l’any 1489. Font: Arxiu Comarcal del Bages

Imatge actual (abril 2014) de l'interior de la Seu. Font: Carlos Iborra a flickr.com.

Imatge actual (abril 2014) de l’interior de la Seu. Font: Carlos Iborra a flickr.com.

BIBLIOGRAFIA

(GENERAL)    Sense cap mena de dubte, l’obra més completa que existeix sobre la Seu de Manresa i que és obra bibliogràfica de referència és el llibre de Josep Maria Gasol i Almendros La Seu de Manresa: monografia històrica i guia descriptiva. 1978

(1)            Josep M. Gasol i Almendros. Gaudí i la Seu. Revista Dovella nº77. 2002

(2)            Joan Bassegoda i Nonell. La catedral de Barcelona: su restauración 1968-1972. Editores Técnicos Asociados, S.A. 1973

(3)            Alexandre Soler i March. En Gaudí a la Seu de Manresa. Revista Ciutat nº5. Juny 1926 (es pot consultar el text sencer al següent enllaç del web memòria.cat: http://www.memoria.cat/laseu/content/antoni-gaud%C3%AD-i-la-seu)

(4)            Josep M. Gasol i Almendros. Gaudí i la Seu. Revista Dovella nº77. 2002

(5)            Ibídem

(6)            Alexandre Soler i March. En Gaudí a la Seu de Manresa. Revista Ciutat nº5. Juny 1926

(7)            Josep M. Gasol i Almendros. Gaudí i la Seu. Revista Dovella nº77. 2002

(8)            Alexandre Soler i March. En Gaudí a la Seu de Manresa. Revista Ciutat nº5. Juny 1926

(9)            Ibídem

(10)           Ibídem

(11)           Josep M. Gasol i Almendros. Gaudí i la Seu. Revista Dovella nº77. 2002

(12)           Ibídem

(13)           Eduard Sánchez i David Olivares. L’arqueologia al Puig Cardener de Manresa. Revista Dovella nº67. 2000

(14)           Josep M. Gasol i Almendros. Gaudí i la Seu. Revista Dovella nº77. 2002

(15)           Alexandre Soler i March. En Gaudí a la Seu de Manresa. Revista Ciutat nº5. Juny 1926

(16)           Tota aquesta part de l’article està basat en l’excel·lent treball de Joaquim Aloy i Bosch el salvament de la Seu de Manresa, publicat en el següent enllaç del web memoria.cat: http://www.memoria.cat/laseu/content/el-salvament-de-la-seu-de-manresa

(17)           Bonaventura Bassegoda i Hugas. La Cova de Sant Ignasi. Angle Editorial. 1994

(18)           Ignasi Torras i Gracia. L’orgue a la Seu de Manresa. Revista Dovella nº26. 1988

(19)           Francesc Xavier Asarta i Ferraz. La Seu de Manresa. Memòria descriptiva. Revista Dovella nº70. 2000

(20)           El detall de moltes de les obres de millora que s’han fet a la Seu es troben a Francesc Xavier Asarta i Ferraz. La Seu de Manresa. Memòria descriptiva. Revista Dovella nº70. 2000

(21)               Fitxa d’artistes del Bages del Museu Comarcal de Manresa. http://www.museudemanresa.cat/artistesfitxa/2581

(22)               Explicat per Jaume Espinalt en el seu blog: http://arquitecturamedieval-jespi.blogspot.com.es/2009/11/la-cripta-de-la-seu-de-manresa.html

(23)               Ignasi Torras i Gracia. L’orgue a la Seu de Manresa. Revista Dovella nº26. 1988

(24)               Una somera relació de la cronologia a partir de la redacció del Pla Director es pot veure al web dels Amics de la Seu: http://www.seudemanresa.cat/CT/conservacio-02.php

(25)               Per més detalls tècnics consultar el web de l’empresa Losan Mecànica del Suelo, SA, encarregada de dur a terme l’operació: http://www.losansa.com/atirantado.php

(26)               http://ipce.mcu.es/conservacion/planesnacionales/catedrales.html

Anuncis

6 pensaments sobre “La construcció de la Seu: de principis del segle XX a l’actualitat

  1. Retroenllaç: L’expulsió dels jesuïtes de Catalunya: particularitats de Manresa (i Cervera) | Història de Manresa

  2. Retroenllaç: El convent de les monges caputxines | Història de Manresa

  3. Retroenllaç: La capella de la Guia | Història de Manresa

  4. Retroenllaç: El frontal d’altar florentí o frontal de la Passió (el tresor més desconegut de Manresa) | Història de Manresa

  5. Retroenllaç: Les inundacions del 12 d’octubre de 1907 i la visita del rei Alfons XIII a Manresa (part I) | Història de Manresa

  6. Retroenllaç: Les inundacions del 12 d’octubre de 1907 i la visita del rei Alfons XIII a Manresa (part II) – Manresa com la ciudad santa de los catalanistas furibundos | Història de Manresa

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s